EL VENT DELS ADÉUS
Aquest text l’he escrit fa dues setmanes,
assegut a les escales que baixen cap a la terrassa de casa. Importa molt el
lloc, i per això el matiso i cito, perquè depenent de les parts de la casa,
escric uns textos o uns altres. Els de comiat sempre em surten tot mirant com
creixen les flors que vaig plantar a l’arribar a aquesta casa.
Les flors s’estiren, s’amaguen a hores i
perden la vergonya en altres moments en que es mostren obertes. Però, passi el que passi, sempre mantenen vius els seus colors
i la brillantor. Les flors sempre brillen mentre altres elements, i molts
moments de la nostra vida, s’apaguen inevitablement. El text escrit és aquest que vaig titular “El
vent dels adéus”. Diu així:
No cal buscar les culpes, ni tot caduca
perquè si. No sempre acabes mort però algú ha de morir. Marxa si és l’hora, ves
ràpid si és de nit. Fes-te feliç.
Quin dolor fer el comiat si sé que no hi seràs més.
Comentaris