EXILI DE PLOMES

Tot parlant amb el Pablo i la Maria, part del meu patrimoni d’amistats que no vull perdre mai, he dit que el post d’avui tindria dos protagonistes: un ocell i la seva gàbia. I a ells el dedico. 

Quan arriba el meu hivern milers d’ocells volen amb la primera pluja, espantats entre l’ombra i la soledat de la seva gàbia. I trien emigrar de les seves vides cap a altres vides. Segueixen al primer avió desesperats, es llencen als molls perseguint vaixells, creuen les muntanyes fugint de les llances. I deixen enrere la seva pàtria de barrots i als hereus de la fam que s’hi queden. 

Perquè alguns mai s’exilien, atrapats en l’intent i la lluita, desapareixen amb el seu nom sota arbres de ferro i tancats a les gàbies. Mai es troben entre ells i duen la carícia del corb entre les plomes. Els altres, els exiliats, són ocells d’un poble acostumats a volar d’una altra manera. La terra aliena els rep i la terra amiga els convida a casa.  

Quan acaba el meu hivern, el meu gat vol ser poeta i els llibres surten volant piulant síl·labes i mots. I jo, falciot com sempre, segueixo el meu camí de l’escriptura ple de lletres assonants que no fan rima. I només lligo les lletres quan marxo de la gàbia a l’exili, quan volo en llibertat i clamo pau, un pam d’auxili. 

Ocell sense gàbia, segur que als altres els fa ràbia.

La foto que acompanya l'escrit és de la meva amiga, la gavina que sempre em segueix quan arribo a Nàpols i marxo cap a la meva illa secreta. M'acompanya tot el viatge i quan sóc a port es planta dalt d'una terrassa i em mira fins que desapareixo al fons. Em protegeix, la vaig fer protagonista de la portada del meu llibre "Aforo Completo" i estic convençut que sempre és la mateixa. Sempre ella, sempre al meu costat. Jo l'he batejat amb el nom de "principessa".

Remato l’escrit amb un vídeo dedicat al Pablo i a la Maria. Leonard Cohen, de qui vaig gaudir en directe fa sis mesos, canta aquest tema que convida a... com us ho diria... a... volar!