HO HE TORNAT A FER

He tornat de nou, un cop més, a fer aquella prospecció interior que realitzo de tant en tant. Alguns amics, com Alejandro o Antonio, ja saben de què parlo. Em tanco en calma, sense comunicació exterior, i analitzo què m’ha passat de bo i de dolent cercant els motius en cada cas. I avui, per cert, he hagut de trucar al meu mestre a Riposto, a Sicília, a mig exercici..

Si una cosa he aprés és a fer aquesta autodiàgnosi per cercar febleses i fortaleses. El meu informe d’avui, sense trampes ni cartrons, em diu que, amb base a les experiències dels darrers mesos, hi ha gent que no sap què es viure, com afrontar els seus problemes i pors, com matar fantasmes del passat i dedicar-se a gaudir d’allò més senzill que tenen al seu voltant. La teoria de la Navalla de Ockham els sembla poc per una vida que els passa, com la meva  i la de tots, veloç i devoradora. 

El fotut del cas és que, en aquet caos que tenen interior, m’intenten implicar a mi – i en alguns casos ho aconsegueixen – tot jugant amb una persona que mai ha demanat i sempre ha donat. Trist per la part que els toca però evident i ben real. 

La resta de coses, a banda d’aquests experiments amb gasosa que fan i que, com tot, els passarà factura amb el temps, funcionen bé. Em canvio de casa i espero poder aconseguir l’espai que ja he trepitjat fa pocs dies en el qual tothom hi voldria viure. I en poques setmanes marxaré uns quants dies al meu espai temporalment personal, o paradís proper ,tot esperant als mesos d’estiu on, i això ja és obligat per mantenir la meva salut mental, desaparegui de nou a Itàlia. 

En aquesta vida hi tinc encara dipositades certes il·lusions. Em falten persones importants. Algunes ja no hi són (com el meu germà a qui enyoro a diari), i altres hi són però no les sento, no les escolto, ni les percebo ni escolto. 

Carpe Diem de la vida efímera. 

Com sempre que faig aquest exercici, procedeixo a posar el text i el vídeo que em serveix per obrir i tancar la cerimònia. Us convido a mirar-lo, escoltar-lo...

QUI SÓC?

Qui sóc? Qui sóc jo? El cel és primordialment pur i immutable mentre els núvols són de caràcter temporal. Les aparicions conjuntes desapareixen amb l’esgotament de tots els fenòmens. Tot és una il·lusió sense substància. Tot és buit.

I som aquí, encara vius, encara aquí des de temps immemorials. No s’aprèn res dels mateixos errors, inevitablement, els mateixos horrors de sempre, com sempre.

Però en una sala buida la llum s’uneix a l’espai, en una sola cosa. La llum es combina amb l’espai, en una sola cosa, indivisible.

Qui sóc. Qui sóc jo?