CARLES, CADA COP

Si ja era un sentimental nat, imagineu-vos ara. Seré molt sincer i directe. Les hòsties que m’ha donat aquesta vida els darrers anys no són normals. Ho serien ben repartides però no pas en un sol individu. I no explicaré pas els meus drames però sí les meves emocions camuflades.

Com a conclusió, us puc dir amb la boca ben oberta, que trobo molt a faltar al meu germà Carles. Molt, molt, però molt. I silencio el dolor quan vaig, cada diumenge a casa dels pares a dinar, però el mantinc quan surto del dinar. No es mereixen el meu paper real trisot i del tot inconfromista. I consti que als meus pares me’ls estimo més que a la meva vida. Se’m fa complicat, a mi que tinc mala memòria per moltes coses, recordar el pis on viuen ells fa anys, els meus pares, amb sis persones. Els avis ja no hi són, el Carles tampoc. Ara, en som tres.

Surto sovint amb els amics, a dinar o a sopar, perquè m’omplen molt i me’ls estimo a tots. Però en la soledat de casa meva canvia el paisatge. Enyoro al Carles, vull que estigui amb mi i m’esbronqui com només ell ho sabia fer, i que al mateix moment m’aconselli. Això va ser així durant molt anys. 

I al final dels seus dies – aquí faig una concessió mai dita fins ara – varem canviar els papers, el rol, el costat de la trinxera. Ell sabia que es moria i m’ho va comunicar. I ho va fer amb una elegància magnànima, dient-me,  un dia a soles ( i em consta que li va  dir el mateix a la nostra mare): Que Déu faci amb mi el que vulgui, però que ho faci ja.

Els qui em coneixeu més a fons sabeu que el Carles, d’ençà que va patir la seva malaltia i fins que ens va deixar, va patir tres anys. I van ser tres anys de regal per a tots els qui l’estimàvem i l’estimem encara. Van ser èpoques que no desitjo a ningú i menys a uns pares que han d’acabar enterrant a un fill. Ells, els pares, van envellir molts segles de cop i van deixar de ser-hi. De fet, i ho tinc clar, mai més hi seran o, com a mínim, com jo havia pensat que hi serien en la meva maduresa. 

Però sé, que cada cop que el cos em demana plorar (i cada dia m’ho demana varies vegades) és tot pensant en una persona a qui trobo tant a faltar. Tant, tant, tant... que s'ho mereix. A voltes el dolor constant obliga a repensar-te, reinventar-te. I a viure de nou quan no hi ha ganes de res.

Avui, aprofitant que em canvio de casa, he comprat un moble fet a mida que té un únic objectiu: deixar-hi reposar la gorra que duia el Carles els darrers temps. El moble el vaig encarregar a mida a uns bons amics i els vaig demanar tan sols això i us ben asseguro que serà, a la meva nova casa, un emblema perquè els amics, quan hi vinguin, em preguntin de qui és la gorra i jo els pugui explicar com era de “gran” el meu germà Carles. I l'emblema no és pas al moble, és la gorra, la seva gorra.

CARLES, t'estimo molt!!! T'estimo tan que no en tinc prou amb aquesta vida per dir-ho.

De regal... un cop més i que sigui així sempre... aquest tema de Lluis Llach. I una foto, la que acompanya aquest escrit, de la IAIA LAURA, que ens va deixarm aviat farà, vuit mesos. El núvol blanc del Llach és per ells dos i pel meu avi Lluis. A tots, des del vostre núvol blanc, petons, molts petons...