EL MEU PACTE AMB LES PARAULES
Aquest mati, sortint del meu cau, he cridat: No escriuré cap línia més!
I les paraules que tinc reposant sobre la taula, esperant que les cridi per
treballar al text, han saltat dels seus seients per protestar pel meu gest que
han considerat del tot injust. Veient que no els responia, s’han ajuntat en
secret durant hores i no m’han llençat ni un accent ni una coma. I m’han
declarat la guerra.
Com a primera mesura, han pres possessió del pis esborrant les lletres de
les marques dels mobles i altres objectes, s’han endut als meus llibres i als
meus papers i, tots a una, s’han amotinat en un racó d’una prestatgeria.
Han passat moltes hores. Les he escoltat parlar en veu baixa, han plorat i
han rigut entre elles, han recordat llocs llunyans on les vaig fer viatjar, els
objectes que van definir gràcies als meus dits, han parlat d’una dona, d’un
petó i una mirada. I llavors he plorat jo.
He intentat amistançar-me amb elles, els he apropat folis en blanc perquè
en gaudissin en llibertat però elles m’han demanat ordre i concert perquè se
sentien perdudes sense mi. Els he parlat sobre la meva vida, els meus temors i
el meu cansament, sobre els meus dubtes i projectes que són a quilòmetres de
distància. Els he dit que aviat tindrem nous espais, noves cambres i racons on
ser feliços, un finestral que dóna al camp, una terrassa sola per nosaltres on
podrem prendre el sol i veure el mar.
I en veu ben alta, extasiat i ple de llàgrimes, de dolor a les mans, de
ferides al cor i arrugues a l’ànima, he optat per recordar alguns dels meus
escrits cercant, al final si fos possible, companyonia i la complicitat
perduda. Algunes, les més agosarades, se m’han apropat per asseure’s a la meva
falda. I lentament, amb timidesa, les altres les han seguit tot pujant-me pels
braços i l’esquena, reposant-me a les parpelles tancades que clamaven per
retrobar-me a mi mateix.
Al final, per pressió lingüística i sil·làbica, he decidit no llençar la
tovallola avui. I no serà ara quan deixaré d’escriure cap línia més. Però sé
que s’apropa el moment en que no hi haurà volta enrere, l’instant de l’orfandat.
Jo romandré orfe de mots i elles ja no seran lletres ni paraules. Foli en
blanc, pau interior. El desig del no res, de la cambra buida plena de llum.
Comentaris