HI HA UN SOL MOBLE...



Sumant mudances aprenc a no enganxar els mobles als murs, a no clavar molt a fons, a respectar les empremtes dels vells inquilins. Perquè els vells inquilins mai moren. Perdo ara, mentre encaixo, aromes mestres i parets temporals que no volen que abandoni el pis.

Deixo a les cambres perfums de tardes sensuals, nits de passió i sexe, converses i tertúlies, plors i somriures... i una col·lecció d’interrogants mai respostos que potser desvetllarà el proper habitant de la casa.

Abandono pel camí preguntes que caminen capcotes en silenci pel rebedor, paraules pendents al despatx i que mai van entrar a cap escrit, notes musicals que van caure al menjador quan la música era de fons i no donava forma a les oïdes.

I li torno de nou, a tot l’espai que m’ha acollit aquests quatre anys, aquell eco que vaig callar al seu moment inundant-ho tot de llibres, discos, cinema i altres caixes que mai he obert però volen seguir amb mi.

Hi ha un sol moble, que se’m rebel·la, que es queda aquí. Una butaca blanca des d’on vaig tocar el cel palpant amb tendresa un núvol sempre desitjat que encara duc al cap tot i la distància que ens separa.

P.D: Amb el desig que la tempesta que es va endur el núvol passi i aporti la calma per tornar-lo a palpar de nou. Somiar, al cel, no costa gens.    

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS