HI HA UN SOL MOBLE...
Sumant mudances aprenc a no enganxar els mobles als murs, a no clavar molt
a fons, a respectar les empremtes dels vells inquilins. Perquè els vells
inquilins mai moren. Perdo ara, mentre encaixo, aromes mestres i parets
temporals que no volen que abandoni el pis.
Deixo a les cambres perfums de tardes sensuals, nits de passió i sexe, converses
i tertúlies, plors i somriures... i una col·lecció d’interrogants mai respostos
que potser desvetllarà el proper habitant de la casa.
Abandono pel camí preguntes que caminen capcotes en silenci pel rebedor,
paraules pendents al despatx i que mai van entrar a cap escrit, notes musicals
que van caure al menjador quan la música era de fons i no donava forma a les oïdes.
I li torno de nou, a tot l’espai que m’ha acollit aquests quatre anys, aquell
eco que vaig callar al seu moment inundant-ho tot de llibres, discos, cinema i
altres caixes que mai he obert però volen seguir amb mi.
Hi ha un sol moble, que se’m rebel·la, que es queda aquí. Una butaca blanca
des d’on vaig tocar el cel palpant amb tendresa un núvol sempre desitjat que
encara duc al cap tot i la distància que ens separa.
P.D: Amb el desig que la tempesta
que es va endur el núvol passi i aporti la calma per tornar-lo a palpar de nou.
Somiar, al cel, no costa gens.
Comentaris