LLUITO AVUI PER NO MORIR DEMÀ

Fill del dia lent que no acaba, la meva cremor il·lumina la ruta per on passo. Els cabells recent tallats s’allarguen, es perden, i en ells hi penja la nit amb dents i estels sense fils. Sobre la nit hi reposen gotes de l’alba distant i incerta, desbocada com un cavall cec que cavalca sense edat ni memòria, eternament adherit al resplendor d’un bes. 

Secretament amuntegat entre ombres i estels, arribo on mai havia estat, recopilat en antologies futures i episodis dels anys malferits. Rere l’evocadora acústica dels mars, el ressò d’un llampec rossega la tenebra plena de ferides lligades al coll.

Imitant el gestos d’un mirall sonàmbul, porto al meu cor un bosc blau i una llavor per a ser repartida, una trinxera on m’esperen els oblidats de sempre. I sembla, tal vegada, que la meva veu sigui brisa, pluja, tempestat, lament d’un volcà recent nascut. 

Portaveu dels somnis, els peixos no saben res de mi però han navegat les aigües que reguen els meus orígens. Han vist bategar les escumes i és en elles que volen morir, sense cap més adéu que un migdia d’escames, sense més comiats que caure pel riu. 

Perquè tot i els lladrucs de la fam, tot i les carícies de la por, del tri grapejat del record, em trec les pors de sobre més enllà de la penombra i em llevo com un vent acorralat, traient foc i teranyines de dol, cicatrius d’una dalla acarnissada amb els botxins de l’ànima, amb els qui reparteixen dolor i la misèria a glopades. 

Contra aquests em rebel·lo sense espasa ni cuirassa, armat només amb l’eternitat de la meva alegria.