LLUITO AVUI PER NO MORIR DEMÀ
Fill del dia lent
que no acaba, la meva cremor il·lumina la ruta per on passo. Els cabells recent
tallats s’allarguen, es perden, i en ells hi penja la nit amb dents i estels
sense fils. Sobre la nit hi reposen gotes de l’alba distant i incerta,
desbocada com un cavall cec que cavalca sense edat ni memòria, eternament
adherit al resplendor d’un bes.
Secretament amuntegat
entre ombres i estels, arribo on mai havia estat, recopilat en antologies
futures i episodis dels anys malferits. Rere l’evocadora acústica dels mars, el
ressò d’un llampec rossega la tenebra plena de ferides lligades al coll.
Imitant el gestos
d’un mirall sonàmbul, porto al meu cor un bosc blau i una llavor per a ser
repartida, una trinxera on m’esperen els oblidats de sempre. I sembla, tal
vegada, que la meva veu sigui brisa, pluja, tempestat, lament d’un volcà recent
nascut.
Portaveu dels
somnis, els peixos no saben res de mi però han navegat les aigües que reguen
els meus orígens. Han vist bategar les escumes i és en elles que volen morir,
sense cap més adéu que un migdia d’escames, sense més comiats que caure pel
riu.
Perquè tot i els
lladrucs de la fam, tot i les carícies de la por, del tri grapejat del record,
em trec les pors de sobre més enllà de la penombra i em llevo com un vent
acorralat, traient foc i teranyines de dol, cicatrius d’una dalla acarnissada
amb els botxins de l’ànima, amb els qui reparteixen dolor i la misèria a
glopades.
Contra aquests em
rebel·lo sense espasa ni cuirassa, armat només amb l’eternitat de la meva
alegria.
Comentaris