CONVERSES AMB CONRAD (4): L’HERÈNCIA DE LA LLUM
La dolçor de la
flauta i la sensualitat del piano en aquesta peça del Conrad, anomenada “L’herència
de la llum”, em porten a escriure aquest text:
Onades de flors
llueixen el seu bosc, el regalen a uns ulls que clamen bellesa i criden vida. No
hi ha paraules noves quan jau tanta bellesa davant teu. I el ritme de les
fulles als seus arbres, que quan cauen fan d’ocell, conviden a abandonar-se a l’aire
i salpar cap al verd blau, ara cel o boscatge fràgil, que ens frega el cap i
besa amb sentiment.
Tanta rutina ens
fa de bandera que no veiem el nostre signe més vital: la pausa per contemplar,
el gest d’esguardar-nos ben endins de l’ànima, el silenci de la llum quan ens
xopa el ulls i refem l’horitzó, la calma pel fet d’existir sense que ningú ho
noti o pressenti.
Comentaris