AMOR I INTEL·LECTE EN UN VIATGE INTERIOR

Est, Oest, Sud o Nord, no hi ha cap diferència real ni té cap importància el destí si no ens garantim que el viatge que fem és un viatge interior. Només si fem el viatge interior, veure’m el món sencer i molt més enllà. 

No m’he begut pas l’enteniment. Són algunes de les conclusions de les vivències dels darrers temps, exercides gràcies a l’estudi de les matèries sufís que tant m’apassionen. Gràcies a elles aplico altres aprenentatges al dia a dia. Sé, per exemple, que la paciència no passa per aguantar passivament i que la impaciència significa sempre una ullada massa curta que no permet contemplar la sortida. 

Els sufís, i aquells que anem seguint les seves essències, mai esgoten la paciència perquè saben que fa falta temps perquè la mitja lluna arribi a ser lluna plena gràcies a l’altra mitja lluna. Així de fàcil ara que ho explico. I tant complicat de comprovar si no tens en compte el concepte.

També saben (sabem) que l’amor i l’intel·lecte són molt diferents. L’intel·lecte lliga a la gent amb nusos i no arrisca res. L’amor dissol tots els conflictes i ho arrisca tot. L’intel·lecte pren mesures i l’amor aposta per jugar-se-la. L’intel·lecte no es fragmenta i l’amor esdevé pols en algun moment. Però, hi ha un element comú: un cor destrossat amaga tresors que va edificar l’amor i els tresors són ara runes intel·lectuals permanents. 

Per acabar, no és el mateix sentir-se sol que estar en soledat. Estant sol, un pot saber que està al bon camí. Però estar en soledat és encara millor ja que implica que estem sols sense sentir-nos sols. Només al cor d’una altra persona ens podem veure a nosaltres mateixos i només hi ha una persona que dugui aquest cor.