RETORN, COMIAT I COMANDA

Després de molts dies sense escriure gairebé res, he tornat a l’hàbit, tal volta obligació, de seguir generant emocions i traslladar les meves sobre el paper. Retorno havent fet una pausa que el cap i el cos em demanaven després de la mort del meu pare. Ja us podeu imaginar que ha estat un cop dur acompanyat de molts altres sentiments. 

A totes les persones que m’heu enviat missatges privats, whatsapps, correus, comentaris a les xarxes, que m’heu trucat per telèfon o m’heu vist en persona, a tots i a totes... moltes gràcies. En moments delicats és quan notes qui tens al costat i també quan aquelles persones amb qui menys relació tens, o amb qui fa temps que no et parles, reaccionen i et sorprenen gratament.

Si em coneixeu només que sigui un pèl, ja sabeu que quan m’enutjo sóc volcànic però que, sota la persona irritada, hi ha algú que sempre s’ha donat als altres i ha estat generós. Vaig per la vida fent amics i en sóc ple. Aquelles persones que no hi són és perquè no volen ser-hi o perquè se l’han jugat o s’han equivocat i no volen admetre-ho ni resoldre el conflicte. Jo, aquí, ja no hi puc fer res. 

La vida continua, ara sense el pare. Els dies segueixen, l’espectacle de respirar no ens ha d’abandonar. A partir d’avui, intentaré seguir apropant-vos lletres, mots i paraules. Us asseguro que hi haurà l’intent, que ho provaré tots els dies, que faré l’esforç de ser-hi. 

I permeteu-me una comanda, un desig.  Us proposo una acció, un gest que aquests dies em demana un molt bon amic que ha perdut al seu germà a l’accident aeri dels Alps. Digueu als qui teniu a prop, ara que hi són, que els estimeu. Intenteu reconduir amistats i amors perduts, arrisqueu-vos a demanar perdó o disculpes si heu errat, netegeu els mals moments que teniu a l’ànima i estimeu. Ara, encara hi sou a temps.