AGRICULTURA MENTAL

Escoltades totes les novetats al voltant de les àrees residencials estratègiques que la Generalitat volia imposar a un centenar de municipis catalans i que no tirarà endavant per falta de diners per part d'aquesta mateixa administració, faig la següent reflexió que adreço als qui més han opinat del tema i especialment als representants polítics que, com el govern català, han fet valdre per la força la seva opinió menyspreant el d'altres colectius: - Si rectificar és de savis, entestar-se en defensar tots sols un parer contrari a la majoria és de rucs. Ara més que mai penso que la política, especialment la local, s'hauria de professionalitzar per fer una tria que torni a casa tots aquells que ocupen seients que nomes utilitzen per manar i cobrar a final de mes. Si no en saben que no s'hi posin i si tenen ganes de manar i a casa no els deixen: " ajo y agua".

Els hi van lligar els colzes per l'esquena i el coll amb cables elèctrics i d'aquesta forma van quedar immobilitzats. Els van dur a un lloc solitari on els van fer agenollar i els van disparar un tret al cap. No els van enterrar, els van llençar al fons d'un pou sec de 50 metres de fondària. Va succeir el 1937 i el pou és de Llano de las Brujas a Aruca, Gran Canària. 70 anys després i en nom de la recuperació de la memòria històrica, les restes de 19 persones mortes de la manera explicada han estat desenterrades i s'estudien a fons. La narració feta al principi no és meva, és la que han fet i tret com a primera conclusió els arqueòlegs responsables d'aquesta feixuga feina. En aquest enllaç hi trobareu la resta d'informació. Personalment la notícia m'ha fet obrir de nou un debat intern que no acabo de solucionar: la necessitat o no de recuperar la memòria històrica i el preu que es pagarà, a nivell sentimental i emotiu, si comencem a obrir foses i clots on v...

Amb la crisi tot torna al seu lloc. S'ha acabat, en molts sentits, l'opulència regnava en alguns sectors. El sector immobiliari s'ha auto-regulat i queden oberts els establiments que sempre s'hi han dedicat i que han hagut d'aguantar la presencia de molts intrusos que ja han tancat portes. Tothom venia pisos i solars i això no podia ser. Abans de la crisi, passaven altres coses estranyes. Tenies de veïns al xalet o al pis del costat a una parella jove que havia comprat la casa gràcies a la hipoteca que el banc els havia atorgat sense cap problema. La decoració exterior l'ha culminava un cotxe de gamma alta fruit del préstec que els havia concedit, també sense cap problema, el mateix banc. Ara és diferent. Aquests joves han venut el cotxe, el banc se'ls ha quedat la casa i s'han separat. I aquí em permeto parlar d'un sector que s'ha fet d'or i ara les passa canutes, el sector nupcial o, dit d'una altra manera, tot allò que envolta una boda...

El marge de temps és inexistent per no dir molt curt però de moment Obama funciona. La signatura pel tancament de Guantánamo feta aquest dijous i la petició que ha fet al Pentàgon per la creació del pla que permetrà retirar les tropes nord-americanes de l'Iraq són dues notícies excel·lents. En dos dies ha fet més favors a la resta de planeta que Bush en vuit anys. El temps dirà i esperem que acabi el mandat i en les mateixes condicions i conviccions que té ara. Pel que fa al nostre estimat país, sense canvis. La crisi segueix accentuant-se, les llistes de l'atur "suma y sigue", els ministres desapareguts, els bancs cada cop més rics i els pobres cada cop més pobres. Sort en tenim de la Penelope que ha estat nominada a un Oscar . Si li donen (li hauran de regalar perquè no se l'ha guanyat pas) ja tindrem un motiu per a descollonar-nos tots junts.

La tradició marca que l'Alcalde de Tarragona analitzi cada any l'estat de la ciutat mitjançant una conferencia que es celebra en una sala d'actes plena dels regidors del govern de torn, membres de l'executiva local del partit que governa, uns quants representants de l'oposició i tots els presidents i representants de col·legís oficials, institucions i administracions. Al fons de la sala hi ha la premsa i, de tant en tant, algun ciutadà particular i sense afiliació visible que s'ha deixat caure a l'acte o que ha llegit al diari que es feia la conferencia i hi assisteix per gaudir de la part final de la mateixa, el tast de canapès. De l'anàlisi de la ciutat fet per l'actual alcalde aquest dimarts en la seva conferencia no en destacaré massa coses. De fet, de les línies de futur marcades i del balanç de la feina feta ni en parlaré. Cadascú veu el got com vol i dibuixa la ciutat amb els seus colors tot esborrant o difuminant les imperfeccions. On si vull...

Tenia el compromís personal de parlar sobre Edgar Allan Poe ahir dilluns però la grip m'ho va impedir. Poe va néixer un 19 de gener de 1809 i per tant ahir es complien 200 anys del seu naixement i era l'excusa perfecta per a recordar la seva figura però no passa res, més val tard que mai. A mi, personalment, Poe sempre m'ha agradat molt. El primer llibre que vaig llegir d'ell va ser La caiguda de la casa Usher , una obra que em va posar els pels de punta i que més tard vaig veure també en versió cinematogràfica. Histories de Misteri i Imaginació també m'apassiona com ho fan altres obres seves que he llegit: El corb, Lenore, Les campanes o Les aventures d'Arthur Gordon Pym. La vida de Poe la podreu trobar a moltes webs però fent-ne un resum es pot dir que va ser un autor molt creatiu que tot i viure només 40 anys va deixar un molt bon llegat. La malaltia de la seva dona, la seva cosina-germana, i la posterior mort van provocar-li a Poe un agreujament de la seva ...

Aquest post és un doble homenatge. El primer a Joan Brossa en un intent de fer poesia visual i el segon a l'Associació de Veïns dels Ametllers , a Vilafortuny, per impulsar una iniciativa que crec que caldria exportar i que consisteix en emmarcar les grans frases dels nostres polítics quan aquests posen la pota fins el fons. Us proposo el joc de buscar diferencies entre les dues imatges de la foto que acompanya el post. Són dues frases que ha dit la mateixa persona sobre un tema tant delicat com l'ARE del qual ja en vam parlar en aquest altre post . Mireu, jutgeu i feu les aportacions que vulgueu. Per completar el joc us proposo la lectura de "El Doctor Jekyll i Mister Hyde".

Josep Cartanyà, Jordi Pinyol, David Fernández i Marta Trill. La meva primera experiència a la ràdio va tenir lloc l'estiu de 1989. Un dia, no recordo com ni amb qui, vaig fer cap al carrer de la Lleona de Reus. Hi havia la seu d'una emissora de ràdio anomenada Ràdio Music Club. Era un mitjà més a la ciutat però amb la diferencia que aquest el composaven persones voluntàries que cobrien tota la programació. Les dues primeres persones que vaig conèixer aquell dia van ser el Josep Cartanyà i el Jordi Sugranyes . La tercera, el Marià Arbonès. El Josep i el Jordi presentaven, des de feia pocs mesos, un programa de música en català, el Cops i Flames. Actualment el Marià dirigeix el Reus Digital , el Josep és director de la mateixa emissora, ara amb un nou nom (Punt 6 Ràdio) i una nova adreça (Raval de Robuster), i el Jordi segueix viatjant per tot Catalunya enregistrant en vídeo tots els concerts de música en català. D'aquella època recordo, potser uns mesos després, a la Laura ...

Amb aquest post, el número 400 d'ençà que aquest blog va començar a caminar, us vull parlar de dues pel·lícules que he vist aquest cap de setmana. La primera és un drama amb un rerefons interessant. Us parlo del film Slumdog Millionaire , dirigida per Danny Boyle (Trainspotting) i centrada a l'India més pobre i fosca. Slumdog explica la història del Jamal Malik, un jove que participa a la versió índia del concurs "quiere ser millonario" per aconseguir que el vegi la noia que estima. El cas és que, sense voler-ho, va encertant totes les preguntes i es queda a una sola resposta del gran premi, 20 milions de rupies. Com en Jamal és d'orígen pobre és detingut i torturat per la policia que l'acusa d'haver fet trampes. Jamal va explicant als agents com ha endevinat cadascuna de les preguntes i cada resposta és un capítol que ens mostra fragments de la seva vida envoltada de pobresa, pallisses, segrest de nens i altres episodis encara més tristos. Slumdog Million...

Anem deixant en mans d'uns quants el futur de tots i així ens van les coses. Anem deixant en mans d'Ehud Olmert les regnes del seu país i el poder militar amb qui ja ha mort quasi 900 persones i entre ells més de 300 nens. Anem deixant en mans de Putin la clau de l'aixeta del gas europeu que ha deixat congelats països pobres o el fred és la primera causa de mortalitat en aquests temps. Anem deixant en mans d'una Ministra inexperta en tots els camps la gestió aeroportuària amb els incidents d'aquest cap de setmana i altres ja passats. Anem deixant en mans de mentiders compulsius una crisi que van negar i que ara no saben gestionar. Anem fent i anirem rebent les conseqüències d'una passivitat que ens regala malestar, del gest de girar la mirada a l'altra costat que comporta la mort lenta del pensament. Anem fent ... i així ens van les coses. Sempre ens quedarà París ... glaçat però París. Ornella Vanoni i Gino Paoli - Senza fine

Amb més de 3 milions d'aturats i un any 2008 que ha servit per a batre records a les oficines de treball de la Generalitat, plenes a vesar i amb cues de centenars de persones a les seves portes, qui es pot creure les paraules de Zapatero? El president del govern espanyol, el mateix que va amagar la crisi en època electoral enganyant-nos a tots, el mateix que va negar la paraula crisi fins que no va tenir més remei que dir-la, diu ara que enguany el repte és tornar a ocupar al milió de persones que han perdut la seva feina els darrers dotze mesos. Els experts en economia les pinten negres i ell té l'humor de dir que millorarem i a finals d'any començarem a sortir del mal moment. No es pot confiar en ZP, no hi ha motius ni els ha donat. Tot el contrari, molts ciutadans pensem que no hi ha en aquest país ningú més mentider que ell. Per sortir davant els mitjans de comunicació i dir això més val que es quedi a casa. En ZP ja ha passat a la història per ser capaç de deixar-nos m...

La lectura d'aquesta carta m'ha tret el mal de cap que suposa fer la carta als Reis. La meva és una carta senzilla, plena de dolor i de pena. La meva és una carta compartida que diu així: Ciudadano italiano residente en Gaza Mi apartamento en Gaza está frente al mar, tiene una vista panorámica que siempre me ha subido la moral, a pesar de que también muestra la miseria de la vida sometida al bloqueo. Esto era así hasta esta mañana, cuando todos los demonios llamaron a la ventana. Esta mañana, en Gaza, nos despertamos con el sonido de las bombas que caían. Muchas de ellas impactaron a unos pocos cientos de metros de mi casa. Algunos de mis amigos recibieron el impacto de esas bombas. En estos momentos el balance de muertos es de 210, pero el número sube dramáticamente. Es una carnicería sin precedentes. Han arrasado hasta los cimientos el puerto que está frente a mi casa y han pulverizado las comisarías. Me cuentan que los medios occidentales han asimilado y rebotan las notas de...

Tot esperant que acabin les festes amb la cavalcada de Reis i el dia de les joguines, faig balanç de la campanya BACA que enguany hem posat en funcionament per segon any consecutiu. Hem augmentat la participació dels blogs que han penjat el baner on demanàvem uns nadals ben catalans sense elements importants pels yankis. Enguany us heu sumat al BACA una vintena de blogs, cinc més que l'any passat. Moltes gràcies a tots. El proper any hi tornarem. Parlant de balanços us he de dir que estic molt content del què han fet els companys del blog "blogs del camp" que tenen com a principal objectiu seguir d'a prop l'activitat blocaire del camp de Tarragona i fer-ne diferents lectures en forma de ranking. Segons les seves dades aquest blog, el Tot és possible , és el cinquè més popular del camp de Tarragona. Lideren la llista els amics de Té la Mà Maria mentre el company i amic Jordi Salvat ocupa la segona posició i en Tondo Rotondo és tercer. La quarta posició és per al Ca...

El primer post de l'any 2009 em serveix per a parlar-vos d'un indret que he redescobert aquest cap d'any, l'Hotel La Masieta . Aquest establiment és al nucli urbà del Creixell. Forma part del Top Rural i és un dels pocs indrets amb cara i ulls que vaig trobar el dia que vaig decidir buscar on acabar el 2008 i començar el 2009. La decoració de les habitacions és rústica però feta amb molt de gust, la cuina del restaurant és de molta qualitat i la relació qualitat-servei, excel·lent. El tracte del personal, començant pels propietaris i acabant pels de la recepció, és immillorable. Et fan sentir com a casa i això, combinat amb tot el que ja us he comentat, costa molt de trobar. L'habitació ens ha costat 70 euros amb l'esmorzar inclòs, el menú "manjar" de cap d'any en valia 85 i el dinar especial d'avui, només 25. A més, com a colofó final, m'he retrobat amb l'Oscar, un bon amic a qui feia uns anys que no veia i que treballa en aquest hotel...