AGRICULTURA MENTAL

Ja sabeu que la figura del Defensor del Ciutadà, com la del Sindic de Greuges, no em convenç en absolut. Crec que hi ha altres maneres de connectar els ciutadans amb els gestors polítics de cada ajuntament i que la principal hauria de ser, senzillament, el diàleg cara a cara. Al seu moment vaig dir la meva sobre aquell personatge que van col·locar com a defensor a la ciutat de Tarragona i avui faré la meva petita aportació sobre la persona que demà, en sessió plenària, serà escollida com a Defensor de la Ciutadania de Cambrils. Pitjor no podien triar. Serà escollit l'exregidor de l'Ajuntament i gelater Enric Sirvent. Els interessos dels ciutadans i els seus problemes cauran en mans d'una persona que encara no sap ben bé que és això de la democràcia o la disciplina de partit. Tampoc sap que l'acta de regidor no és personal, pertany al partit. Dic tot això pel currículum polític de Sirvent. L'any 2003 es presenta a les llistes amb el PP i abans d'acabar el mandat ...

El nom del titular respon a una pregunta que m'ha fet la Noelia al penúltim post. Ja fa dies que aquest blog no funciona bé. Hi ha persones que m'han comentat que no el poden obrir o que se'ls queda obert a mitjes. Aquest matí, la cirereta final, no em deixa ni respondre els comentaris que tinc pendents de tots vosaltres (entre ells el de la Noelia). Pel que dedueixo falla la plantilla que tinc instal·lada actualment o sigui que us comunico que aquest cap de setmana és possible que faci canvi de plantilla (si tinc temps). Ara no puc ni acompanyar aquest escrit d'una foto perquè no puc penjar-la. De plantilla (si finalment la puc canviar), en posaré una de més senzilla, que doni menys problemes i que s'obri a la primera. Us demano disculpes i us agraeixo els e-mails i missatges de facebook que he rebut comunicant-me el problema i demanant-vos la vostra col·laboració.

Ara que s'ha mort en Michael Jackson, ho veig tot molt més negre. Deu ser la crisi. Ah! perdoneu-me, no vull ser tan insensible: Snif Snif.

A Zapatero se li compliquen les coses. La derrota de la selecció espanyola contra els Estats Units acaba d’evidenciar que hi ha crisi profunda i posa contra les cordes al president del govern. La “roja” portava dos anys sense perdre, estava batent records a tort i dret i, el que encara és millor, mantenia aïllats dels problemes comuns i entre ells la crisi a tres quartes parts del país que, en ramats i reunits als bars o a les cases particulars, cantava els gols de la selección amb la bufanda al coll, la cervesa en una mà i el cigarret a l’altra. Mentre hi hagi futbol i la selecció guanyi, no hi ha crisi ni problemes. El govern de ZP ja ho tenia tot previst i per això, en cas que la derrota de la selección s’hagués produït abans, haguéssim tingut al Barça com a icona estatal. Ja imagino a Matias Prats dient: “La selección no gana pero un equipo nacional si lo hace y a lo grande. El Barça de Guardiola es lo mejor que se ha visto en los últimos tiempos y en el militan muchos de los jug...

Amb els anys m'estic tornant molt observador. Cada cop m'agraden menys els centres de les ciutats, plens de gent, i passejo millor pels carrers secundaris, per aquelles zones poc transitades, de segona categoria per als polítics. Afirmo això en base a allò que veuen els meus ulls i olora el meu nas. Els ajuntaments han fet grans esforços per deixar en unes condicions optimes les places i carrers centrals del municipi perquè saben que és la zona on hi ha els principals comerços i on s'hi mouen nou de cada deu ciutadans. L'altra cara de la moneda són els petits carrers i carrerons que són darrere dels principals, els barris si parlem de ciutats més grans o, en cas de municipis costaners, les urbanitzacions. Com visc a Cambrils em centraré en aquest municipi però deixo clar que el missatge es pot extrapolar a qualsevol altre ciutat o poble mitjà. La foto que enceta el post és de postal, ensenya el Cambrils que veuen els turistes. Equival, extrapolant el tema, a la zona Ram...

Ombres de pa morè desperten raigs, talls de meló de la lluna estòlida amiga dels insomnes. Nost¡algia, que has tastat mai la cendra? - d'un passat groc, amb olor de camp de blat segat, foscors de Magritte i clarors de Miró. Tasta'n. Nostàlgia. Els objectes - els núvols les claus els arbres l'herba les pedres les cadires cada llibre - tindran sempre més ànima que no sentit: més llum més ombra més adjectius més vida. Qui és més ràpids de fer, Aquil.les o bé la tortuga? I si és la llei que hi hagi entre tots dos sempre una diferència a favor de la tortuga, exigua però inabolible, què, aleshores? Arbres i esclat del sol. Desconfieu dels que prediquen que el futur és fixat i el passat ni pel dolor recuperable. Aquesta poesia és del llibre "D'aspra dolcesa" del barceloní Carles Miralles . M'agrada molt i aquest divendres l'he començat a rellegir. Fa anys que havia devorat aquesta obra i ara em tornava a provocat des del prestatge del despatx on dorm fa mesos...

Els problemes que l'actor Robin Williams té amb l'alcohol i les drogues han acabat amb el seu personatge i l'han tornat a la vida terrenal. Fa pocs dies que abandonava, voluntàriament i sense acabar el programa de rehabilitació previst , la clínica on ha estat tancat els darrers dotze mesos. Ara podem veure a Williams venen la premsa pels carrers del seu estimat Chicago i amb cara de feliç. Ha estat el primer en convocar a la premsa mundial per comunicar aquest canvi de vida que ha decidit fer. Robin Williams ha trencat amb tot i ara es fa dir Bob i viu en una habitació d'una pensió . Aquesta noticia que us acabo de comentar és falsa. Això és mentida. Segur que molts, mirant la foto del post (un muntatge fotogràfic), s'ho havíeu cregut i si no us arribo a dir la veritat encara estaríeu amb la boca ben oberta. M'he permès fer la broma perquè aquests darrers dies ens han afusellat amb informacions sobre els actors més rics i guapos del món. Ens venen motos que ni...

Els dos socis de govern a l'Ajuntament de Tarragona diuen que ho han fet molt bé aquests primers dos anys, per llençar coets i obrir el cava i les pastes. A Barcelona, socialistes i republicans es donaven la mà aprofitant l'estrena de la nova terminal del Prat que converteix encara en més capital a la capital. Més que donar-se la mà i com veureu en aquesta foto , ZP i Carod semblen nuvis a punt de fer-se un petó. ZP li va dir a Carod que se li veu poc el pel i, de fet, té raó. A Carod se li veu poc pel i molta cara. Tot plegat és un disbarat. Vull dir el petó de Carod, el numeret inaugural de la terminal i l'autobombo tarragoní de Ballesteros i De los Rios. Infumable i, parlant de fum, deixeu-me que faci un agraïment public a totes les companyies de tabac que han decidit augmentar radicalment el preu del tabac. A tres euros i mig el paquet i amb la crisi actual que convida a fumar més que mai, hi haurà més morts per suïcidi que no pas morts de càncer de pulmó. Com m'est...

Una flota amarrada a port mentre la mar descansa i es regenera. És el fruit de la veda biològica que ha fet aturar dos mesos les barques d'arrossegament. Ha succeït a molts ports i entre ells el de Cambrils. Fa pocs dies parlava amb un pescador, un dels beneficiats o dels perjudicats, depèn de com es miri, per aquesta aturada. Em comentava que la veda és necessària però no suficient en un sector mal regulat i amb un sistema de funcionament arcaic, antiquat. Durant dos mesos hauran crescut les especies marines però a partir del proper 1 de juliol les barques amarrades al port sortiran de nou per a capturar, sovint sense escrúpols, tot allò que enganxin les seves xarxes. En molts casos, per no dir tots, el peixet immadur no serà retornat a la mar. Alguns negaran aquesta afirmació però saben que és la realitat. Les primeres setmanes posteriors a la veda tindrem peix a dojo, per donar i vendre. Però després, passades aquestes setmanes, la mar tornarà estar igual que estava just abans ...

Sempre he pensat que els homenatges s'han de fer quan les persones que els reben són vives. Pet això m'agrada molt que la cantant suïssa Célina Ramsuer , encara una gran desconeguda, hagi tingut la brillant idea de dedicar-li una cançó, un monument a la bellesa, a un dels grans de la cançó, en Georges Moustaki . Amb 75 anys a l'esquena i una carrera difícil d'igualar, Moustaki no és en el seu millor moment però és en Moustaki i això son paraules majors. El vaig començar a escoltar fa uns 20 anys, el vaig veure en directe per primer en fa 15 i vaig tornar a gaudir d'ell aquest passat estiu a Cambrils. Moustaki està cansat, com la seva veu, però manté la seva essència i la seva màgia sobre l'escenari. La cançó de la Célina és, sota el meu parer, una suau carícia a un vellet entranyable que ens ha regalat tantes i tantes belles estones tot escoltant-lo. Aquí teniu la web de la Célina Ramsauer .

La meva dona diu que pateixo incontinència verbal i aquest fet, sumat a la facilitat que tinc per aplicar el sarcasme i la fina ironia al meu discurs, fa que em resisteixi a parlar de Cambrils. Per cargolar al govern municipal cambrilenc ja tenim a l'oposició amb la seva tasca fiscalitzadora i de control de màxima eficàcia. Avui i com ja m'ho han tornat a posar en safata, deixo anar dues petites perles. La primera és el meu petit anàlisi sobre l'afer de la Policia Local de Cambrils i la dimissió del seu cap, el Josep Berguedà. Crec que llegint la premsa del dia ens podem fer una idea del cacau que hi ha muntat en aquest cos. Per a dir-ho finament i en to sarcàstic, els agents han patit pressions fruit de les passions innates que tenen alguns polítics quan governen. A alguns d'aquests polítics, quan els dónes la cartera es pensen que, mirant l'horitzó, tot allò que veuen els seus ulls els pertany. És fàcil pensar que amb un cap de la policia que es deia Berguedà i ...

Aquesta setmana la frase del nostre il·luminat és inexistent, es tradueix en un silenci. Parlo del president del govern, Zapatero. El diumenge, confirmada la derrota del seu partit, va desaparèixer i no va tenir sinceritat, humilitat ni "talante" per trucar al guanyador de la jornada, el seu rival Rajoy. Zapatero ha amagat el cap sota l'ala, ha actuat com un autèntic covard. Ja sabem en qui no hem de confiar mai més suposant que algun dia hi haguéssim confiat. Com ZP no té cap frase n'hi regalem una de Johann Wolfgang Goethe nosaltres: El cobarde sólo amenaza cuando está a salvo.

El protagonista del post es diu Abdelmjid Moutana i és un músic de primera línia al seu país, el Marroc, però també a la resta del món. Toca el llaüt de primera i aquest passat divendres vaig ser un dels pocs afortunats d'un concert, celebrat en un conegut restaurant de Salou, on va oferir un repertori curt però molt intens. Les dues fotos estan fetes aquell mateix dia. Al seu petit concert va interpretar quatre cançons però ho va fer davant d'un públic de qualitat, els guanyadors dels premis Ones Mediterrània, els seus acompanyants, membres del jurat i responsables del grup ecologista i de l'organització. Un servidor, amant i apassionat de la cultura oriental i la música àrab, era entre els espectadors en qualitat d'organització i s'ho va passar de primera. Si poseu el seu nom a la xarxa us sortiran desenes de pàgines que parlen de la seva música, del seu grup Fandango, Duende y Taraf , o indrets que també ens mostren vídeos com el que avui acompanya el post. L...

Els avis tenen una cosa especial. Vull dir els nostres avis, els pares dels nostres pares. Són aquelles persones que ens han cuidat quan els pares treballaven, que ens han comprat allò que els pares no ens compraven, que ens han guardat els principals secrets que no podíem confiar als pares... Del meu avi Lluís en tinc un gran record. Fa pocs dies va fer dotze anys que ens va deixar després d'una llarga malaltia. Per sort, el vaig gaudir bastants anys però hagués volgut tenir-lo al costat per sempre. Hi ha avis que marxen molt abans, quan els nets són molt joves i encara el volen disfrutar com es mereix aquesta relació tan especial. El Joan Sol, l'avi de la Mar, va morir jove. Va deixar als seus nets, i a la resta de família i amics, fa més de 20 anys. Pel poc que ser d'ell (m'he llegit el llibre que explica la seva vida de vilafranquí i home casteller i me'n han parlat molt) puc dir, com el meu avi, era un gran personatge i un bon home. Arrelat a la cultura i tra...

Han guanyat tots, com sempre. La lectura dels resultats electorals a les europees és ben senzill. Que tots els partits s'ho facin mirar perquè cada cop vota menys gent i quan el ciutadà està desmotivat, alguna cosa passa. El PP ha guanyat al PSOE, el PSOE ha perdut i molt, CiU torna a remuntar el vol, Iniciativa es va desdibuixant com a partit i ERC, tot i mantenir al seu eurodiputat, ha vist com cada cop són menys estimats al seu propi país. Per tant, cal felicitar al PP i a CiU que són els dos guanyadors d'aquesta jornada electoral. A la resta, "ajo y agua" i sobretot humilitat en el moment de llegir els resultats. El què ha passat avui a les europees és un símptoma de cara a les eleccions autonòmiques i, posteriorment, a les properes municipals. Que ningú s'adormi. Us aconsello que mireu els resultats electorals a El País , mitjà socialista. Sempre té més morbo.

L'il.luminat d'avui es diu Ricardo Benjumea i és el redactor en cap de la revista Alfa y Omega. Aquesta publicació setmanal l'edita l'Arquebisbat de Madrid i aquest senyor s'ha permès el luxe, va ser en el penúltim número de la revista, de parlar sobre el sexe quan aquest es practica al matrimoni o fora d'ell. Benjumea, exemple de l'església més carca que ens trasllada als temps de la Santa Inquisició, té clar que l'únic cacauet vàlid és el que fan els casats i les altres maneres de sexe s'han de condemnar. Aquest personatge va publicar textualment aquesta frase: "Cuando se banaliza el sexo, se disocia de la procreación y se desvincula del matrimonio, deja de tener sentido la consideración de la violación como delito penal" No content amb aquesta perla, Benjumea remata la seva incontinència verbal tot dient que si el sexe es practica fora del matrimoni: "Debería equipararse a otras formas de agresión, como si, por ejemplo, obligáramos...

En aquestes europees, hem fet un pas enrere, com els crancs. Parlo dels lemes, disseny i execució de les diferents campanyes dels principals partits que es presenten a aquests comicis on toca escollir als representants del Parlament més desconegut pels ciutadans. Si preguntes a la gent del carrer què es fa a Europa la resposta és clara: no ho sap, no contesta. Ull! això no vol dir que no es faci res. Significa, únicament, que mai s'ha sabut explicar la importància que té el parlament europeu i les decisions que s'hi acaben prenent. Tornem a les campanyes. Em semblen totes molt antiquades, poc pensades, repetitives, ancorades en el passat i sense cap missatge útil. La del PSOE ratlla l'insult i el seu propi desprestigi. Quan un partit no vol explicar el seu missatge i ha de recórrer al menyspreu del seu principal rival vol dir que no cal que els votem. Si es dóna la cara i es mostra el clatell del rival, els qui donen la cara acaben ensenyant el cul. De la Badia, la número ...

FOTO: www.tarragonamesborrona.info Una de les grans mentides de la història a la ciutat de Tarragona té com a objecte el pas a nivell de la Plaça dels Carros de Tarragona. El pas existeix i es manté igual des del primer dia que el van construir. Si es vol creuar d'una banda a una altra, cal passar per sobre les vies i el nombre de víctimes mortals que s'ha cobrat aquesta perillosa acció és un autèntic escàndol. La mentida dels polítics, deixant a banda el color del partit que hagi governat Tarragona, sempre ha estat dir que aviat començarien les obres de soterrament del polèmic pas. Sense anar més lluny, una de les primers informacions que vaig transmetre a la ràdio, a principis dels anys 90, feia referencia a aquest tema i deia que l'Ajuntament de Tarragona i RENFE ja havien arribat a un acord pel soterrament. Posteriorment he donat la mateixa informació per diferents emissores i l'he escrita a diferents mitjans escrits. Potser n'he parlat una vintena de vegades, ...

Que bonitoooss son los niñooos cuando salen por la teleeeee! Peinaditooos, bien limpitoos, enseñando sus juegueteees! Aquesta cançó d'un conegut mal actor català que va destinar part del seu temps a fer un disc mediocre, la recordava abans d'ahir mentre veia TV Cambrils. El cas és que, tot mirant-me l'informatiu que resumia els actes de cap de setmana, se'm va posar la pell de gallina. Em vaig quedar atònit, sense paraules, al comprovar fins a quin punt s'ha modernitzat la vila esmentada. Anem a pams i fem-ho a l'estil Rodolfo Chikilicuatre: uno... 1. Convoquen cent persones per fer la foto del proper festival Cambrirock i han de venir grups de persones de la ciutat de Tarragona a omplir l'espai buit que han deixat els joves cambrilencs. 2. Parlen de la presència d'una delegació de cambrilencs al míting central de campanya del PSOE a les eleccions europees, acte que es feia a la ciutat de Tarragona. Les càmeres enfoquen l'espai de trobada amb la gent...

Amb aquesta secció que enceto avui hi ha una essència ben clara: un euro val 100 pessetes. Penseu i feu la conversió de preus. Recordeu quan valia un producte X abans que l'euro es convertís en la moneda única europea (1 de gener de 2002) i mireu que val aquest mateix producte ara. Avui, per començar, el cafè i el cafè amb llet. Fa set anys un cafè costava, als llocs més cars, 100 pessetes. Un cafè amb llet se'n anava a les 120. Avui un cafè val 1 euro i un cafè amb llet 1,20. Fixeu-vos en la conversió o arrodoniment. Agafes les 100 i hi poses els decimals: 1,00. En el cas del cafè amb llet, convertim les 120 pessetes amb els decimals i tenim 1,20. Així de fàcil. Amb el canvi de la pesseta a l'euro, el cafè ens costa 66 pessetes més i el cafè en llet, 80 més. Quina cara, oi? D'aquí una setmaneta analitzarem més productes de la cistella o de consum habitual.

No sóc del Barça però com està de moda citaré una frase del seu entrenador que també està de moda. En una roda de premsa, el Pep Guardiola, va recórrer a aquell clàssic que diu: com és alt es puja, més grossa és la caiguda. Aquesta frase l'hem sentida milers de vegades i hem comprovat que és molt certa. En el món musical ha passat en moltes ocasions. Els cantants d'OT, a excepció d'un parell, són famosos quatre dies i després passen a la història. Altes cantants, i aquí comença l'essència del post d'avui, han viscut aquesta situació per culpa dels qui els envoltaven. Marisol i Joselito (poden agradar o no) són dos exemples de nens amb una veu prodigiosa que han estat explotats fins a les últimes i que després han estat llençats, com un kleenex. Ara la història té un nom, Susan Boyle. Aquella senyora escocesa de 47 anys, soltera, sense feina i poc agraciada que, gràcies a la seva participació al concurs Britain's got talent, torna a ser una desgraciada. Boyle va ...

A mesura que passa el temps, mesuro el temps que passa. Així comença Les Cerf Volants, una de les joies del jove cantant francès Benjamin Biolay. La critica el considera l'hereu de la chanson francesa i especialment de Serge Gainsbourg , un dels meus ídols musicals. Als seus treballs Biolay crea una atmosfera única i recorda, en alguns sentits, a Gainsbourg. Benjamin Biolay està casat amb la filla de Catherine Deneuve i Marcelo Mastroianni, la Chiara, i és germà de la cantant Coralie Clément de qui ja en parlarem un altre dia. Us recomano que aconseguiu els seus discos i especialment els que es diuen Rose Kennedy, Négatif i Trash Yeyé. Aquí teniu la seva web oficial .