16 de juliol 2011

Article publicat al diari online Tot Tarragona. En aquest post no s'hi accepten comentaris. Si en voleu fer, cal que els feu directament a l'article publicat al TT, en aquest enllaç.


TEXT

Això del periodisme, entès com a ofici, és una ombra d’aquella bona feina que, fins fa pocs anys, encara es practicava i tenia certa bona praxis i reconeixement social. Els empresaris de la comunicació, sovint personatges amb afany recaptatori del “caixa o faixa” i doctorats en l’ignominiosa tasca de posar números a les persones per poder-les liquidar contractualment quan els hi convenia sense saber el seu estat personal, han portat a la ruïna una professió que havia estat, més o menys, digna.

El descompensat desequilibri oferta/demanda, rebentat els darrers anys per l’augment del primer factor i l’estancament del segon, ha ajudat a aquests empresaris que han vist una ocasió única per poder oferir sous de misèria a joves recent llicenciats la possibilitat de treballar, en teoria en un mitjà històric que sovint era en èpoques baixes, a canvi de tenir el plaer, un cop eliminats de la plantilla, de fe constar a l’historial personal la presencia en aquell mitjà.

Fins fa una dècada, ho recordo perfectament, hi havia interès en subsistir en un mitjà amb la possibilitat d’aconseguir un augment salarial i de categoria. En aquells temps, el periodista preguntava a les rodes de premsa, s’interessava en sortir de l’ajuntament o altres institucions convocants amb dos temes enlloc del principal que era motiu de convocatòria i, com sempre (aquí no hem canviat) poc interessant.

Deixant a banda aquell periodisme que he après, exercit, conviscut i transmès a noves generacions, els temps ens han portat altres formes de fer. Avui en dia, sense generalitzar, importa més omplir els continguts buits amb les previsions fetes a la redacció, en base a convocatòries enviades el dia anterior, que la possibilitat de dedicar més temps a crear temes propis, allò que abans (ara en passat) es deien primícies.

El nou periodisme, i reitero que no generalitzo, ens ha portat a omplir pàgines de paper o via online, minuts de ràdio i imatges de televisió comprovant que, sovint i en casos concrets, són còpies de la còpia original que, qui ho sap, és la versió donada per una part que no ha estat contrastada en cap moment.

La tasca del Col•legi de Periodistes o la del Sindicat de Periodistes, amb els ulls fixats a casa nostra però amb una clara extrapolació a nivell estatal, deixa molt a desitjar. Els uns i els altres han portat, per desinterès els primers i per protagonismes els segons (més dedicats a la política que a les seves funcions), a la deriva final d’un ofici que ha passat de ser un poder fàctic a un semi poder que fa fàstic.

A la ciutat de Tarragona, a la nostra província (jo no crec ni en camps i en vegueries), hi ha grans professionals i grans comunicadors. Però sovint pateixen la síndrome de “la voz de su amo”. Alguns, pocs dels bons i molts dels altres que estan encara en majoria, assumeixen les ordres dels editors, direccions estatals o caps comercials (un nou element directiu que marca les pautes informatives en funció dels guanys i sense escrúpols ni coneixement de la informació tot sent conscient, dins la seva inconsciència, que qui paga mana i tothom viu de la publicitat).

Sorprèn encara més comprovar que en al mitjà degà de la província, fàbrica de molts bons professionals i client VIP de l’OTG, ens venguin com a espais o reportatges tot un seguit de suplements on les industries que ens escurcen la vida preconitzen als quatre vents els seus guanys anuals i les seves inversions en pro de la mateixa societat a la qual amaguen, constantment i a plaer, la informació que provocaria un despoblament massiu i ràpid de la mateixa província. Aquí, i ens ho oculten fa anys, perdem la salut amb menys temps i liderem els rànquings estatals de certes malalties que agreugen certes empreses.

Pagant Sant Pere canta i on hi ha pudors, amb el feix de bitllets sobre la taula, s’hi fabriquen ambientadors en forma de noticies inventades a mida. Creada la demagògia informativa transmesa a la societat en forma dels reportatges que us deia abans, som de primera i hem d’estar contents. Feliços i callats, com un ramat ben ensinistrat pels senyors de les fumeres i les plantes de producció que ens regalen males olors, pluges acides, ensurts i accidents de petit calat o, en “fiestas de guardar”, capítols més intensos que, per a ells i per als qui han estat comprats amb anuncis, no passen de ser “petits incidents” transformats en noticies breus o, si toca, sense tenir espai a l’edició següent.

Estar supeditat en funció dels ingressos de les empreses que et tanquen la boca a canvi de diners i tenir a certs personatges que desconeixen totalment el territori i només veuen diners a un pam dels seus ulls, la màxima visió que tenen, porta a crear enèmics i a vetar a certes persones, organismes i entitats.

Quan aquests empresaris, encegats per l’euro, pateixen també altres problemes, una situació qualificada com a “errada” pot portar a condemnar a l’infern i a les cavernes als qui han comès aquesta “errada” , fruit de la lluita diària silenciada per uns quants i en bé de tots, sense possibilitat de contrastar la informació i fer una simple trucada. Fer el bé dia a dia és, per a ells, el principal problema que els menja i corromp interiorment.

En l’àmbit periodístic, com en tot en aquesta vida, un recull allò que ha sembrat. Quan et dediques a plantar al bell mig del camí rodes de molí per evitar el pas dels qui treballen en pro de la societat a entitats o ong’s, ho tens fàcil per desprestigiar la feina feta amb constància. Però aquell qui planta aquestes traves, no sap que ja fa temps que ha perdut el seu propi prestigi per haver estat aquesta mena d’empresari encegat que, al final i per més diners que tingui i els que rebi per silenciar-lo, acabarà sent una ferralla en mans de la justícia, societat o, en el pitjors dels casos, la pròpia professió que mai ha exercit i que l’ha tingut controlat tot esperant la seva derrota.

Per acabar, per si algú no ho té clar, vetar un col•lectiu que treballa cada dia en molts àmbits professionals i en pro de la societat, format per moltes persones compromeses en els objectius i línies de treball marcats al seu moment, és un repte inassequible i una autèntica quimera per aquell il•luminat que vol intentar tombar el treball d’equip. El Francolí és ple de fangs que redueixen la flora i fauna mentre alguns empresaris de la comunicació tenen, allí on tocaria el cervell, un altre grapat encara més gran de fangs i de fongs que els han portat a ser part de la fauna informativa que, per sort, és en perill d’extinció.

Complerts els meus 25 anys com a professional de la comunicació puc afirmar que estic més que content de veure com alguns es passen, altres no arriben i un servidor es manté malgrat aquest equilibri acabi desequilibrant a alguns d’aquests altres. Com deia Grouxo Marx: "Él puede parecer un idiota y actuar como un idiota, pero no se deje usted engañar, es realmente un idiota."



Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -