Archive for de desembre 2011

DIR-SE JUAN CARLOS I VIURE COM UN REI

Gràcies a l’home de sac (Urdangarin) ja sabem quan ens costa als qui paguem impostos la Casa Real i la monarquia borbònica que la gaudeix. I fent els comptes i sumant-ho bé no surten pas les xifres donades a conèixer ahir per aquesta institució. Als 292.000 euros de sou anual del Rei Juan Carlos i al global de 8,4 milions d’euros que diuen que ens costa la família reial cal sumar-hi altres partides.

Surten de diferents ministeris. 415.000 euros per 15 viatges oficials pressupostats, 304.000 euros en despesa corrent de bens i serveis, 5,9 milions en despeses de personal (135 persones), més de 10 milions d’euros en serveis de la corona i actes d’estat i més de 34 milions en el sosteniment del Patrimonio Nacional que vol dir empleats als palaus i manteniment i conservació de palaus i jardins.

Hi ha tres imports que s’haurien de sumar però que no es desvetllen: les despeses de seguretat, les de la Guàrdia Reial i la dels automòbils i els 71 xofers que els condueixen. No és cap escàndol atès que vivim en un món on fem anar els milions d’euros com si fossin diners del Monopoly però si que és vergonyós que haguem d’afrontar tanta despesa.

A això se li diu, i mai millor dit, viure com un rei. Els 59 milions d’euros de despesa anual de la monarquia espanyola la col•loquen com a líder de les monarquies europees. La britànica costa 46 milions d’euros per any, la holandesa quasi 40, la noruega s’acosta als 30 mentre la belga i la sueca van dels 12 als 14 milions.

Si tinguessin una mica de vergonya eliminarien gran part de les partides esmentades o les reduirien al màxim. Però ja sabem que Espanya és un país de pandereta on ningú dimiteix, ni demana disculpes ni es baixa el sou. Com a mínim, i reitero que això ho hem d’agrair a Urdangarin, ja sabem una xifra orientativa (ningú ens garanteix que sigui la real) i de pas també hem sabut altres sous de figures estatals.

El governador del Banc d’Espanya té un sou anual de 165.000 euros, el defensor del poble en guanya 115.000, un magistrat del Tribunal Constitucional se’n va als 110.000 i el president del Congrés dels Diputats passa àmpliament dels 100.000. El president del govern guanya 78.000 euros i un ministre 68.000. Al ball de xifres només cal sumar-hi la nostra indignació al comprovar aquestes diferencies salarials. Ja sabem que un obrer no pot cobrar com un ministre ni un ministre com un obrer però ajustar la diferencia tindria la seva lògica.

Quina llàstima que això escrit aquí siguin únicament paraules que s’endurà el vent i que serviran, si es dóna el cas, per alimentar el mal humor dels qui no cobren atur ni prestacions, dels qui tenen feina però no arriben al mínim marcat per la llei, dels qui fan més hores que un tonto i no deixen de ser mileuristes, de la majoria, l’amplia majoria.

Som i serem, qui no es conforma és perquè no vol, rics en amor i pobres de cartera. I entenguis amor de manera fraternal per als qui no gaudim de l’altre.

ELS QATARIANS PAGARAN LES OBRES DEL MERCAT CENTRAL

Els qatarians acabaran comprant tota la ciutat de Tarragona. Fa poc que m’ho deia un amic i tenia raó. Fa pocs dies s’anunciava la possibilitat que els actuals propietaris del Port Tarraco aportessin el milió d’euros que necessita el Nàstic de Tarragona per eixugar el seu deute. I ara es confirma que estan disposats a invertir en una obra molt important per la ciutat, la de reforma del Mercat Central.

Un bon amic, membre de la junta de Marina Port Vell, empresa que gestiona la Marina de Barcelona comprada fa un any pels qatarians i que ara també té a les seves mans la gestió del Port Tarraco em comentava ahir que aquesta rica família àrab té la intenció d’invertir a la nostra ciutat de la qual sembla que n’estan enamorats.

Els qatarians pagaran els 32 milions d’euros que costa la reforma del Mercat Central, 24 que havia d’aportar l’Ajuntament de Tarragona i 8 que venien de l’estat espanyol, i faran efectiu el pagament íntegre durant les properes setmanes. És la solució a un mal de cap de l’actual govern que mai ha admès que no disposa dels 24 milions esmentats i que no ha sabut reconèixer que els 8 milions de Madrid tampoc arribaran.

La inversió no acaba aquí perquè els qatarians faran real la proposta realitzada al seu moment pels venedors del Mercat Central, i rebutjada pel consistori, que passa per construir un aparcament de quatre plantes a la Rambla Nova, en el tram que va de la font del Centenari fins la cruïlla dels carrers Unió i Sant Francesc. Aquest pàrquing aniria connectat al de la Plaça Corsini mitjançant un pas soterrani al carrer Canyelles. La inversió seria de 47 milions d’euros i la concessió seria mixta a parts iguals entre la municipal i la privada.

Els inversors demanen únicament que se’ls cedeixi espai per ubicar una gran parada on vendrien productes alimentaris típics de la seva terra com ara dàtils, diferents varietats de te, espècies i carn de corder. També posen com a condició que el mercat ambulant que abans omplia la Plaça Corsini els dimarts i els dijous i que ara es munta a la Rambla Nova quedi allunyat d’aquesta zona i es traslladi a la Plaça Verdaguer o a la Plaça dels Carros. D'aquesta manera es varia el projecte inicial i la Plaça Corsini no serà asfaltada ja que, amb la proposta nova, quedarà envoltada de gespa donant a l'espai més caliu (mireu la foto de dalt).

Pel que sembla ja s’han mantingut converses amb l’Ajuntament de Tarragona i s’ha rebut el vist i plau de l’alcaldia per tirar endavant les obres amb la inversió que serà anunciada públicament la propera setmana.

AQUESTA NOTICIA, QUE MOLTS VOLDRIEM QUE FOS CERTA, ÉS UNA INOCENTADA.

NO TOT S’HI VAL. DEIXEM AL TURISME EN PAU.

Estic d’acord amb certes mesures imposades per la Generalitat per aconseguir ingressar més diners. Les rebaixes dels sous dels funcionaris i d’alguns dels privilegis que gaudien fins ara, el pagament d’un euro per recepta i altres propostes poden ser correctes però sempre si van acompanyades, visualment i de cara a la societat, d’altres retallades que afectin a qui les imposen, els propis polítics. Que no cobrin dietes ni desplaçaments, que viatgin menys i no disposin de tants vehicles oficials o que es rebaixin realment el sou i redueixen el nombre de pagues.
Però el que em sembla inadmissible és la proposta feta pel Conseller Mas Colell d’imposar una taxa d’un a tres euros als qui pernocten a casa nostra quan vénen de turisme. Parlem de l’únic sector que, de moment, ens esta “salvant el cul” i sobreviu a la crisi. Posar-los aquesta taxa és absurd i equivocat atès que perjudica la decisió final que pren una persona quan tria la seva destinació de vacances i obliga al sector hoteler, que ja ha rebaixat preus, a reduir encara més el marge de guanys.
Amb la proposta es cometen dues greus errades perquè es posa contra les cordes al contingut (sector que oferta) i al continent (sector que demanda). Els ciutadans ja ens hem acostumat a ser sagnats per l’administració actual que actua en nom i com a efecte de l’anterior. No entrem a dir qui té la culpa de l’actual situació però si toca posar seny perquè, metafòricament parlant,  retallant per tot arreu es trencaran les vores i no ens quedarà vestit.  
És recomanable que el Conseller d’Economia i la resta del govern de Catalunya facin enrere les seves pretensions i no apliquin la taxa turística. L’errada ja s’ha comès anunciant la possibilitat de la mesura però encara estem a temps de posar la pota fins el fons.

QUE "PRIM" QUE S'HA QUEDAT

No són temps per pensar en xorrades. En època a de vaques primes toca aplicar el seny i consti que aquest escrit no pretén ofendre a ningú sinó més aviat demanar serietat i coherència.  Parlo del dilema sorgit a la ciutat de Reus al voltant de les restes del cos del General Prim, il·lustre personatge de la ciutat que el 1971 va rebre els honors de tornar, el seu cos òbviament, cap a la seva ciutat on se li va construir un mausoleu de luxe al cementiri.

Ara fa un parell d’anys es va comprovar que la construcció patia greus desperfectes i, aprofitant que es va desmuntar, es va analitzar l’estat de la caixa i el seu interior per saber en quin estat es trobava el cos que sempre s’havia pensat que era embalsamat. I resulta que els estudis fets determinen que no va ser embalsamat i que el cos es va preparar per evitar que patís una ràpida descomposició per aguantar uns anys en bon estat de conservació.
Diuen els experts que ja no queden restes de teixit humà i que la cara del general Prim, l’única part del cos visible perquè la resta està tapat per l’uniforme de gala amb el qual el van vestir, es manté gràcies al maquillatge que li van posar al seu moment. El dilema de l’Ajuntament de Reus passa per saber què han de fer ara amb el cos que, d’ençà que es va iniciar la reforma del mausoleu, és a les dependencies del tanatori de la ciutat.
El debat és obert i les opinions són diverses. Els reusencs, ciutadans que estimen molt tot allò que és seu malgrat en ocasions s’ho estimin massa, saben avui aquesta notícia perquè la publica la premsa. Ho dic perquè del debat real l’estan generant les administracions i els polítics conscients que no hi ha diners per la restauració del cos i del mausoleu i també que d’aquí a dos anys es complirà el bicentenari del naixement de Joan Prim i Prats.
I és aquí on formulo les meves preguntes i faig la meva proposta per evitar mals de cap als qui estan ara tan preocupats. Si quan vas al mausoleu veus únicament el sarcòfag de plata que cobreix la caixa de plom on hi ha les restes, cal realment restaurar un cos que no es veurà públicament? De què serveix mantenir-lo en bon estat de conservació? A qui li interessa si aquest bon home porta mort quasi 150 anys? A qui se li ret homenatge? A les seves gestes i història o al seu cos?
Es tracta, senzillament, de restaurar el mausoleu que és allò que veu la gent quan va al cementiri i deixar en pau el cos, deixar-se de xorrades i de debats estèrils, afrontar la realitat i ser conscients que hi ha altres moltes urgències a solucionar amb els diners, pocs diners, que hi ha a les arques municipals. I en cas de dubtes que es faci una votació popular la qual de ben segur que conclourà que la meva proposta no és cap bogeria ni heretgia i que els morts estan morts i no cal conservar cap cos contra la voluntat de la natura.

LA VALENTIA DE LA RITA

Hi ha persones que impacten a la teva vida i hi deixen la seva empremta particular. És el cas, el meu cas, de la Rita Borsellino. La vaig conèixer via internet pel fet de ser la germana del jutge Paolo Borsellino assassinat per la Cosa Nostra el 1992. La mort del Paolo va provocar una reacció a la Rita que la va portar a iniciar la seva lluita pels drets i la justícia, per derrotar per la via de la paraula i les lleis a una realitat, la màfia, encara arrelada a Itàlia i molt especialment a l’illa de Sicília.
Fa anys que treballa col·laborant en diferents associacions i també, etapa més recent, en l’àmbit de la política. Enguany, al juny als Premis Ones on va rebre un dels reconeixement de la Fundació Mare Terra Mediterrània on treballo com a Cap de Premsa i Comunicació, vaig conèixer molt més a la Rita. Un dinar a Salou, el sopar i l’entrega dels premis, un dinar a Tarragona i el viatge per acompanyar-la fins l’aeroport del Prat, van ser motius ideals per conversar amb ella de molts temes. Vaig confirmar que és una gran persona, humil, forta, lluitadora i valenta.
Tot s’ha confirmat fa poc quan la Rita va anunciar que es presentava a les eleccionsmunicipals del proper any 2012 per intentar arribar a l’alcaldia de la seva ciutat, Palermo, estimada i odiada perquè hi va néixer i hi viu però també perquè va ser on la màfia va assassinar el seu germà. Als comicis s’hi presenten els nou partits que ja tenen representació a l’ajuntament i vuit llistes més que opten a entrar-hi. La Rita ho fa pel Partito Democratico (PD).
Cal aplaudir la seva decisió però sobretot de nou la seva valentia per liderar aquest projecte. La meva enhorabona, ja li he transmès per correu, a gent com ella sense la qual el món no seria igual. Us deixo amb un vídeo de la seva intervenció als Premis Ones entregats enguany a Salou i on un servidor va fer de traductor improvisat.

CAMPANYA DE RECOLLIDA D’ALIMENTS: AJUDEM AL MONJO

                                                                      
Comencem entre tots i totes a recollir aliments, mantes i medicines per José Maria Fraile, Alcalde de Parla (Madrid) que s’ha tancat a la Real Casa de Correos de la Puerta del Sol fins que la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, no li solucioni el seu problema.

On rau el tema? Ben senzill. Fa quatre anys l’Ajuntament de Parla, governat pel PSOE i amb Tomás Gómez com alcalde en aquella època, va posar en funcionament un tramvia que arriba a tots els racons del municipi. Passats quatre anys el consistori deu a l’empresa propietària del tramvia més de 48 milions d’euros.
José Maria Fraile, actual alcalde de Parla, demana al govern autonòmic de Madrid que ajudi a pagar el deute i la presidenta Aguirre diu que al seu moment ja van dir que el projecte no era rentable i que no posa ni un duro. En senyal de protesta i per fer pressió, Fraile s’ha enclaustrat com un monjo a la Casa de Correos i diu que no es mourà del lloc fins que li garanteixin part dels diners.
Atès que la Dama de Hierro Esperanza Aguirre és del PP i Fraile del PSOE, l’alcalde de Parla s’hi pot quedar dies i dies, setmanes i, si compleix la seva paraula, eternament. Per això cal que li fem arribar un bon paquet amb medicines (calmants), menjar (uns torrons i polvorons) i mantes per aguantar el fred que ara inicia la seva estada al nostre país.
Confiem en la seva paraula senyor Fraile. Esperem que segueixi ferm a la protesta i que demostri que l’alcalde de Parla no parla per parlar.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -