28 d’agost 2016


En el mateix estat d’abandonament d’ànima que us deia ahir (si em pregunteu us diré com es produeix aquesta situació), vaig escriure aquest segon text que comparteixo, i us regalo de nou als qui seguiu estant al meu costat com a lectors, esperant que us aporti i arribi. O senzillament, que us distregui.

COME MI VUOI

Vagarejo fins al vespre, quan els ulls m’espurnegen i la ment em turmenta. La meva ànima es prolonga al bell mig del menjador, s’escampa per la cuina i fuig escales amunt, cap a la terrassa que s’abandona als camps de conreu i el vol dels falciots. 

Al matí els ocells partiran tots junts però ara tenen els nius llunyans dels altres. La fragilitat del seu cant és com la foscor de la nit que ja es presenta valenta. La meva ombra em passa al davant i no goso a menjar res per por a no ser-hi en primera persona. 

Sabent-te a prop, miro pel finestral l’horitzó ple de llums i casa teva. La bellesa de la tristesa no pesa sobre el terra ni camina de nit. Treballo fins tard, fins que el temps és malva i jo sóc buit. 

...

En aquests casos és important escoltar la cançó que enllaço amb el text. Ara és Fiorella Mannoia amb un tema de Paolo Conte qui em clou els ulls ja de matinada. Quina preciositat de cançó, quina joia de versió. 

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -