Després de molts dies sense escriure gairebé res, he tornat a l’hàbit, tal volta obligació, de seguir generant emocions i traslladar les meves sobre el paper. Retorno havent fet una pausa que el cap i el cos em demanaven després de la mort del meu pare. Ja us podeu imaginar que ha estat un cop dur acompanyat de molts altres sentiments. A totes les persones que m’heu enviat missatges privats, whatsapps, correus, comentaris a les xarxes, que m’heu trucat per telèfon o m’heu vist en persona, a tots i a totes... moltes gràcies. En moments delicats és quan notes qui tens al costat i també quan aquelles persones amb qui menys relació tens, o amb qui fa temps que no et parles, reaccionen i et sorprenen gratament. Si em coneixeu només que sigui un pèl, ja sabeu que quan m’enutjo sóc volcànic però que, sota la persona irritada, hi ha algú que sempre s’ha donat als altres i ha estat generós. Vaig per la vida fent amics i en sóc ple. Aquelles persones que no hi són és perquè no...
