13 de març 2015



Fa pocs dies, el passat divendres, hores abans de la presentació del meu nou llibre, vaig fer una visita a l’hospital Joan XXIII de Tarragona. Tenia un clar objectiu. Havia d’entregar un exemplar dedicat a Mossèn Xavier Fort, el capellà d’aquest centre sanitari.

El vaig trobar, li vaig donar el llibre, varem parlar una bona estona i li vaig demanar dues coses: que resés pel meu pare que ara està molt malalt i que ens féssim una foto junts. La foto la vaig posar a Facebook i vaig compartir la joia del moment. En poques hores, més de 130 persones van deixar algun comentari recordant la seva experiència amb Mossèn Xavier quan havien estat a l’hospital. Ell, aquest capellà de 78 anys, em va visitar tots els dies que vaig estar ingressat l’any passat i en vaig aprendre moltes coses. Per això li vaig escriure aquest text.

LES TRINXERES DE DÉU.

Hi ha un moment a la vida, un instant precís que potser el vius o mai el notes, en que toca assumir un risc que pot acabar en fracàs. Sents per tot el cos que perds la vida o que se’n va de les mans, que s’esvaeix la sensació de control i arriben les preguntes. Ets conscient de la possible derrota, del canvi d’estat, de la pèrdua. Tot va endavant o tot va enrere.

Els ateus no ens abandonem a cap voluntat de cap déu ni pensem en cap repòs si veus la llum. Però som efímers i també patim la por plena de dubtes. És cert que Déu no provoca plaers ni evita dolors però té bons portaveus a la terra. Estirat al llit, a la unitat de semicrítics i coronària, vaig rebre la visita del capellà de l’hospital Joan XXIII.

Escoltant a Mossèn Xavier vaig saber que els homes de Déu també són pacients, malalts i mortals. Han estat a l’altra costat de la trinxera, han lluitat per sobreviure i han parlat amb ell per alleugerir temors. La seva presència aquells dies, cada matí quan venia, em va aportar pau i molta calma. La seva mirada reconfortava i les seves paraules eren dòcils.

Vaig entendre que Déu també coneix els dos costats de la trinxera i ajuda, amb la fe que li professen els seus, a molta gent malalta que trontolla o que es desdibuixa del tot. El meu germà Carles li va demanar que marqués el seu destí i uns dies més tard ens va deixar. Jo no vaig demanar res perquè segueixo sense creure en divinitats. Però si confio en els seus portaveus, més mortals i més palpables. Potser per això i gràcies a ell, a Mossèn Xavier, vaig acabar d’entendre al Carles.

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -