AGRICULTURA MENTAL

Decir te quiero en un papel y poner la mesa para dos. Siempre para dos. (Pasión Vega) Potser totes les coses que fan que la vida valgui la pena, no són coses. Però hi ha moments que acompanyen: Fugir a la natura Tenir un esperit tribal Les reflexions fredes Les ressonàncies d’una catedral El vent del desert La neu d’hivern quan cruix L’aire pacificador al capvespre a casa Una tempesta d’estiu Els colors del bosc salvatge Aigua estancada El naixement de la primavera L’inici del dia. De cada dia.  I el pa que fa el Vito del forn de Santa Chiara, a Altamura.

En un somni dolorós, la darrera nit a Itàlia, em queden tots els fragments i records. El turment de recordar el mal moment és dolç. I l’anoto en una llibreta. Ara l’escric aquí: Altamura, 22 de febrer del 2016. 6 del matí i 12 minuts.  Em desperto sobresaltat, enllestit el malson, i a l’obrir els ulls només veig tenebres. Malgrat tot, tinc la sensació de sentir-me bé perquè m’embolcalla un silenci profund que em dóna pau.  Quan aconsegueixo recuperar el coneixement per complet, me’n adono que no entenc què succeeix. Tinc períodes de lucidesa, moments d’inconsciència, altres en que em noto extasiat amb el senzill moviment de les mans.  Al malson hi feia moviments maldestres i imprecisos, hi havia moments en que em semblava escoltar música molt llunyana i altres on escoltava el murmuri d’una veu. No definia ben bé si era la del meu pare, tal volta el meu germà.  Jo era ajagut, abraçant-me les cames, com en posició fetal, i de tant en tant ...

Sortir corrent d’aquell espai que ofega i atrapa, sortir corrent cap al mar. Trepitjant la sorra que esgota el cos a cada pas, que intenta engolir-lo. Arribar a la sorra ara humida, a aquell punt on el mar governa a la terra i la deforma sense cap resistència.  I allí, amb els peus ancorats al fang que abraça sorra i aigua, quedar-se quiet i en silenci. Esperar que quelcom succeeixi, que un dels dos, terra o oceà, s’enduguin el cos ben endins o ben enllà. Com el nen dels 400 cops de Truffaut, com el nen que mai vam ser o mai volíem ser. 

Abraçades pendents i volgudes, complicitats, el retrobament amb ànimes quasi bessones, dos pares destruïts per la mort del seu fill, companys que l’homenatgen, una opera plena d’art i paraules, un pintor creant en directe, una banda sonora generada des de d’improvisació, dues actrius regalant el seu millor paper a un teatre ple a vesar. Les 400 coups, un nen corrent cap a la platja, un rostre jove que es manté aturat, mirant a l’espectador. Un petit silenci. Un gran aplaudiment.  Comiats que no haurien d’arribar, avions que no s’haurien d’agafar, ciutats que no hauríem de deixar, ànimes que caldria tenir sempre molt més a prop.  He tornat d’Itàlia. I com he dit aquestes últimes hores: cada cop em costa més tornar però sé que quan torno tinc aquí a persones que m’hi esperen i a qui estimo.  La foto és del teatre just abans d’iniciar-se la funció. Avui, ara, no tinc més paraules. Avui, ara, sóc ple de sentiments contradictoris, tots bells, tots nets.

Aquest text que llegireu l’he recuperat d’una llibreta molt antiga que he guardat des de fa anys. És un text real, sobre fets que he viscut acompanyat, i parla d’una època meravellosa a finals de l’any 1999, quan jo treballava a Tarragona i vaig venir a viure a la ciutat. Primer sol, després ja no.  Fa unes setmanes, vaig passar a net els textos vells i, no sé el perquè, m’he endut a Itàlia l’USB amb els escrits. Tot té un perquè malgrat ara no li trobi. En tot cas, ara em ve de gust compartir aquest escrit de fa més de 16 anys.   ... La memòria m’encén; les nits són una combustió lenta, que no para; als matins tinc la pell de color de cendra i els ulls brillants com dues brases. Refaig tossudament l’escenografia d’aquelles hores que van ser tan breus però que em pesen més que tota l’altra vida. El plaer que sento pensant que tinc la meva boca entre els seus llavis és un punt de llum que s’extingeix de pressa; després la foscor és encara més compacta. ...