ENYORANÇA I MEMÒRIA
Aquest text que llegireu l’he recuperat d’una
llibreta molt antiga que he guardat des de fa anys. És un text real, sobre fets
que he viscut acompanyat, i parla d’una època meravellosa a finals de l’any
1999, quan jo treballava a Tarragona i vaig venir a viure a la ciutat. Primer
sol, després ja no.
Fa unes setmanes, vaig passar a net els textos
vells i, no sé el perquè, m’he endut a Itàlia l’USB amb els escrits. Tot té un
perquè malgrat ara no li trobi. En tot cas, ara em ve de gust compartir aquest
escrit de fa més de 16 anys.
...
La memòria m’encén;
les nits són una combustió lenta, que no para; als matins tinc la pell de color
de cendra i els ulls brillants com dues brases. Refaig tossudament
l’escenografia d’aquelles hores que van ser tan breus però que em pesen més que
tota l’altra vida.
El plaer que sento
pensant que tinc la meva boca entre els seus llavis és un punt de llum que
s’extingeix de pressa; després la foscor és encara més compacta.
La desesperança
m’esgota: per què no vaig tenir la precaució de demanar-li més paciència? Com
no se’m va ocórrer fer-li cap fotografia, tantes imatges mentals que m’havia
fet?. Per sort li dibuixo els ulls i són els seus.
Estic malalt d’enyorament.
M’enyoro d’allò que vaig viure en aquella cafeteria unes hores comptades,
m’enyoro perquè en vull més; és consum de nostàlgia i no ho puc dir a ningú que
no sigui a la meva ombra, que m’escolta amoïnada per la meva obstinació,
intenta distreure’m i no ho aconsegueix: si li faig memòria algun fet d’aquells
dies- te’n recordes d’en Lluis, al Fortuny, que no ens podríem treure de sobre
la nit?- ella sospira.
Si l’engresco a fer
alguna cosa per l’endemà també sospira, sense ganes de res, completament
absent, enamorada, és a dir, obsedida.
I tornen, sense
final possible, les corregudes del mati per anar a la feina, la frustració dels
àpats laborals i els familiars, les recomanacions repetides de la mare i els
silencis del pare, les tardes avorrides de lectura lenta, les confidències i
els passejos.
A vegades la
melancolia se’m torna impaciència i mal humor, i em retrec que he tornat
canviat. I si que he canviat: he tastat la gloria del cos que és com un verí, i
em veig jo mateix d’aquí a cinc, deu, vint anys, igual que ara, presoner de la
meva vida rutinària, amb l’alegria puntual de la paga doble i del pont que de
tant en tant algun sant generós em regali.
M’han despertat el
cos i ara em fa por veure’m gran, envellit més aviat del comte, perduts per
sempre els vespres irrepetibles en aquell taüt per a moments moribunds i
passions descafeïnades.
Prou. No puc fer-me
enrere. El record s’ha convertit en obsessió. Hi somio a totes hores, no entenc
els llibres, no atenc les converses, no segueixo les pel·lícules, mentre
treballo en silenci el somni continua però ara ja té un rostre i un nom ben
concrets.
He tornat. Si.
T’esperava. Tot aquest temps he estat desitjant que vinguessis davant meu de
nou i per sempre. No et deixaré més. No hi ha més retirades. Aquí, ara i fins
que ho vulguis.
...
Espero que us hagi agradat. La foto és d'aquest matí. Un núvol sobre un tros de terra, un tros de terra sota un núvol ferm. No sé...tot té un perquè.
Comentaris