22 de febrer 2016




Aquest text que llegireu l’he recuperat d’una llibreta molt antiga que he guardat des de fa anys. És un text real, sobre fets que he viscut acompanyat, i parla d’una època meravellosa a finals de l’any 1999, quan jo treballava a Tarragona i vaig venir a viure a la ciutat. Primer sol, després ja no. 

Fa unes setmanes, vaig passar a net els textos vells i, no sé el perquè, m’he endut a Itàlia l’USB amb els escrits. Tot té un perquè malgrat ara no li trobi. En tot cas, ara em ve de gust compartir aquest escrit de fa més de 16 anys.  

...

La memòria m’encén; les nits són una combustió lenta, que no para; als matins tinc la pell de color de cendra i els ulls brillants com dues brases. Refaig tossudament l’escenografia d’aquelles hores que van ser tan breus però que em pesen més que tota l’altra vida.

El plaer que sento pensant que tinc la meva boca entre els seus llavis és un punt de llum que s’extingeix de pressa; després la foscor és encara més compacta.

La desesperança m’esgota: per què no vaig tenir la precaució de demanar-li més paciència? Com no se’m va ocórrer fer-li cap fotografia, tantes imatges mentals que m’havia fet?. Per sort li dibuixo els ulls i són els seus. 

Estic malalt d’enyorament. M’enyoro d’allò que vaig viure en aquella cafeteria unes hores comptades, m’enyoro perquè en vull més; és consum de nostàlgia i no ho puc dir a ningú que no sigui a la meva ombra, que m’escolta amoïnada per la meva obstinació, intenta distreure’m i no ho aconsegueix: si li faig memòria algun fet d’aquells dies- te’n recordes d’en Lluis, al Fortuny, que no ens podríem treure de sobre la nit?- ella sospira.

Si l’engresco a fer alguna cosa per l’endemà també sospira, sense ganes de res, completament absent, enamorada, és a dir, obsedida.

I tornen, sense final possible, les corregudes del mati per anar a la feina, la frustració dels àpats laborals i els familiars, les recomanacions repetides de la mare i els silencis del pare, les tardes avorrides de lectura lenta, les confidències i els passejos.

A vegades la melancolia se’m torna impaciència i mal humor, i em retrec que he tornat canviat. I si que he canviat: he tastat la gloria del cos que és com un verí, i em veig jo mateix d’aquí a cinc, deu, vint anys, igual que ara, presoner de la meva vida rutinària, amb l’alegria puntual de la paga doble i del pont que de tant en tant algun sant generós em regali.

M’han despertat el cos i ara em fa por veure’m gran, envellit més aviat del comte, perduts per sempre els vespres irrepetibles en aquell taüt per a moments moribunds i passions descafeïnades.

Prou. No puc fer-me enrere. El record s’ha convertit en obsessió. Hi somio a totes hores, no entenc els llibres, no atenc les converses, no segueixo les pel·lícules, mentre treballo en silenci el somni continua però ara ja té un rostre i un nom ben concrets.

He tornat. Si. T’esperava. Tot aquest temps he estat desitjant que vinguessis davant meu de nou i per sempre. No et deixaré més. No hi ha més retirades. Aquí, ara i fins que ho vulguis.

...

Espero que us hagi agradat. La foto és d'aquest matí. Un núvol sobre un tros de terra, un tros de terra sota un núvol ferm. No sé...tot té un perquè. 



Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -