DIARI DE LA PELL(1): LA DELICADESA

La finestra vermella del primer pis d’aquesta casa de pedres felices, m’aixopluga aquests primers dies a la Provença. Sobre meu hi ha la Eliška. Ella no arriba a la vintena i fa un any que va marxar de la seva estimada Praga per voltar pel món sense ordre ni final d’etapa. 

Som en un poble petit i les nostres ànimes, que han harmonitzat des del primer moment, es perden en el discurs del silenci que gaudim mentre esmorzem, passegem o ens estirem panxa amunt al bell mig dels camps de pastura. 

L’anglès ens salva als dos d’un naufragi solitari. I seguim rierols sonors que dibuixen els ocells que avancen pels carrerons més estrets i fan l’orgia de becs a la plaça. Allí, al mercadet, li dic a la Eliška un dels pocs mots en txec que m’ha ensenyat fins ara: děkuji (gràcies). 

Ella em regala un silenci amb somriure. Diviso un bròquil entre la verdura que es ven a plaça i penso en la meva “agricultura mental”. Seguim resseguint les corbes dels carrerons estrets i plens de llambordes que ens duen de nou a l'hostal, la casa, l'espai.

Al vespre, havent sopat i guaitant la nit asseguts en unes escales de pedra, la Eliška em torna el regal. Em demana que tanqui els ulls i em xiuxiueja a cau d’orella: miluji tě (t’estimo)

Jo, li regalo un altre silenci amb una mirada feliç i un somriure net. I li demano que em deixi la seva petita llibreta on, com jo a la meva, hi anota pensaments lleugers i raonaments personals. Li escric una frase de la Jean Becker que fa temps que esperava regalar: En las historias de amor no siempre hay sólo amor, a veces, no hay ni un te quiero, y sin embargo, queremos. 

I la nit ens embolcalla suaument mentre refem a mida els núvols a cop de parpella. Dans une histoire d’amour parfois il n’y a pas l’amour, parfois il n’y a même pas je t’aime et pourtant on s’aime.

Provença, setembre 2014.