LA FILLA, POTSER NÉTA, DE LA DONA DE LA MASCARA DE PROA D’EL SALVADOR
L’any 2013, en un viatge llarg a El Salvador, vaig patir una
forta emoció el veure un rostre penjat en una paret. Tot just a l’entrada d’un
restaurant que sobreviu ancorat al mig de la platja negrosa, als afores de la
capital, hi havia una estructura de fusta que el temps ha fet quasi desaparèixer
de la vista humana. És una columna que aguanta el porxo d’entrada, plena d’objectes
que també s’han abandonat al pas dels anys.
Allí, al bell mig de la columna, hi reposava una mascara de
proa d’un vaixell antic, un rostre de dona que sembla mirar al cel per evitar observar
allò què li queda just al davant o sota, les envestides i desgràcies del mar que,
en aquells països, no té pietat de cap mariner ni perdona a cap ànima.
La mascara de la dona descansa ara en calma amb la saviesa
de saber que quasi ningú se la mira. Passa desapercebuda i li passen els anys
dòcilment. A mi, per l’emoció provocada en aquell moment, no em va deixar indiferent.
La vaig observar en calma, assegut en una pedra immensa i plena de xarxes de
pescadors que hi havia just al davant. I li vaig fer algunes fotos.
Avui, tres anys després i de manera imprevista, he trobat a
la filla, potser néta, de la dona de la mascara d’El Salvador. L’he vist i, com
el primer cop en aquella platja, m’ha emocionat el rostre. Avui l’he vist a
Tarragona, en una botiga on a vegades m’hi compro algun petit regal que em faig
per decorar la casa. I me l’he endut.
La figura de la jove passeja ja per casa. És cambrera d’hotel
de professió però a casa no caldrà que treballi. En tindrà prou en engalanar un
racó que tenia mig orfe i que l’esperava a ella. Si un dia torno a El Salvador,
per força, hauré de prendre la mascara de proa del vaixell dins la maleta. Ningú
ho sabrà ni ho veurà. Sempre hi ha rostres que miren i les persones no veuen.
Imatge: a dalt, la dona d'El Salvador. A baix, la jove de Tarragona. Feu clic a sobre per ampliar-les.
Comentaris