AGRICULTURA MENTAL

També hi ha dies que moren (marxen) inútilment, amb la tristesa sembrada de bon matí i el pes del dolor del moment. El pessimisme (realitat) que ens desfila pels ulls és l’única cosa que podem regalar.  L’ànima no té un sol sentit (raó) i ni una sola direcció (destí) quan les coses que fem són plenes del dubte i condicionants. Amar per no ser amat en el gest de les paraules d’amor buides. Dintre nostre, hi ha tan sols els altres costats que no ens toquen, els buits que ens reben, el cos que se’ns descompon. Por (pànic) a no ser-hi (la mort).  

No crec en la llegenda que envolta l’art de la Isabel Guerra però si crec, cegament, en el seu art. Aquesta monja de 68 anys, que viu al convent de Santa Lucia de Saragossa, té un do per la pintura que la majora de genis clàssics no gaudien. Els seus quadres, quasi hiperrealistes, són obres d’art molt valuoses i això és del tot innegable.  La llegenda diu que Sor Isabel és del tot autodidacta i que mai ha anat a classes. Aquesta és la part que no crec. No es poden fer aquestes obres per art de màgia ni per inspiració divina.  Els quadres que ella fa, són fruit d’una tècnica acurada i depurada a base d’anys. Que és una eminència en les arts plàstiques és un fet però no cal emmascarar al personatge creant al seu entorn un mite fals.  Sor Isabel és, als ulls del món, una artista com poques n’hi ha. I el seu art ha de quedar entre nosaltres per sempre. Us convido a veure algunes de les obres. Gaudiu-les amb temps.  Si us quedeu amb ganes de més...

Hi ha pel·lícules que veient-les tens la sensació d’estar llegint un llibre. Els personatges se’t presenten ben elaborats i n’acabes coneixent tots els seus detalls. El decorat és únic però aquest fet nou treu que sigui molt més ric en detalls que cent paisatges junts. El diàleg entre les persones i els elements que utilitzen es fon i tot acaba sent una gran trama familiar.  Això pot passar mirant-te una pel·lícula – succeeix en molts pocs casos – i un director que ho aconsegueix sovint és Ettore Scola. En concret, ho fa en una de les seves creacions més elaborades i injustament tractada per la crítica. Fruit de la poca repercussió aconseguida per la premsa, no va arribar on es mereixia. Us parlo de la pel·lícula “La cena”.  Transcorre en un restaurant i té com a protagonistes als clients que hi sopen. Hi ha una dotzena de taules i una quarantena de persones. Tothom té el seu paper i la seva importància en un moment determinat. Les càmeres van de taula en tau...

El dolor no ens ensenya res però sovint es fa estimar. Les paraules ens salven només quan no les havíem d’escoltar. L’entorn és, doncs, dolorosament dolç i embastat pels silencis. No hi ha alternatives.  

Des de molts punts de terra ferma mai és possible divisar aquells meravellosos punts de naufragi anomenats illes. Sovint, la distància i el cel en són els causants. La distància perquè s’entesta a allunyar-se sempre més i el cel perquè ens tapa les vergonyes i, amb elles, petits regals que passen desapercebuts per la majoria, com les illes.  Aquest passat diumenge però, distància i cel van fer-nos un regal. Des de punts com la ciutat de Tarragona o el mirador de Castellvell, per posar dos exemples, es veia un tros de terra nou, un espai que va aparèixer per unes hores i va marxar, nomes de la nostra vista, fins a un altre moment si el tenim. El tros de terra era un dels espais més impressionants que he vist mai en directe, que he palpat amb els porus de la meva pell i he olorat amb calma. Era la Serra de Tramuntana, a l’illa de Mallorca, a 1.445 metres sobre el nivell del mar. Si teniu a casa, al vostre abast, el disc “Gira el món” del cantant XavisS, poseu-lo i esco...

Sense pensar que el got és mig ple, escoltant de nou el buit de la vida. De genolls davant d’un mur imaginari i fred, diviso al fons d’una estança sense parets la teva malenconia. I em pregunto què se’n farà del meu cor, de la seva innata sorpresa d’aquell dia que podia haver estat el darrer.  Acumulo els papers dels dies del calendari, hi anoto la fragilitat cada dia, tot just abans d’arrencar la fulla i passar a la data següent. Espero que arribi el moment de la nuesa del batec, de l’amor en temps impossibles, de l’abisme que fa tot es perdi.  I al fons de la meva cambra mental, els Beirut cantant... and this is the house where I feel alone...