VISIÓ DEL PASSAT I CLAU DE FUTUR

Ho he llegit i m'ha motivat. La Elisabeth G. Iborra, una jove periodista que està enllestint un reportatge per al Col·legi de Periodistes de Catalunya, ens pregunta als qui exercim aquesta professió, com la veiem. Ho pregunta al Saló dels Penjats. Vol que en fem una diagnosi i per això he decidit matar dos pardals d'un tret: satisfer la seva demanda i de pas fer una mica de memòria dels meus darrers 20 anys a diferents mitjans de comunicació. Aviso que m'ha quedat una mica llarg i que ho acompanyo amb tres fotos meves de joventut. La primera reflexió és ben senzilla. La premsa està molt mal pagada i per arribar a final de mes, mentre no ets cap de cap departament, has de fer meravelles. Per tenir un sou digne has de fer les teves hores de contracte a la empresa, les que fas extres i que no et paguen i, com a complement, col·laborar en un altre mitjà cobrant en negre o amb un contracte de col·laboració que et comporta que hagis de fer la declaració de la renda perquè tens dues entrades de diners i, com a conseqüència i per ser ciutadà pobre, Hisenda et clava. Una altra alternativa és la de fer bolos, presentacions d'actes públics que es paguen tard i malament. Si demanes un preu te'n paguen una quarta part i cobres als 90 dies.
La segona reflexió fa referència al teu àmbit de treball, sotmès quasi be sempre a pressions polítiques que arriben als despatxos dels directius i directors i que acaben petant a la redacció que, finalment, ha d'informar parcialment d'allò que se li diu o, en moltes ocasions, no informar d'un tema que al redactor li sembla important.
Passo a explicar alguns dels casos que m'han succeït a mi personalment. Prego que en feu una lectura humorística per evitar drames que d'aquests ja en tenim prou amb els companys del grup 100x100, Diari de Tarragona o altres mitjans molt mal gestionats.
El meu primer contracte a la ràdio no me'l van fer ells a mi. El vaig signar jo amb un client perquè el compromís de la empresa era que jo podia treballar sempre que fos com autònom i pagant-me les 20.000 pessetes que llavors valia l'assegurança tot fent de comercial fora de les hores de feina. Tot el que passes de les 20.000 era net per mi i llavors les falques de ràdio valien 200 pessetes. Imagineu i feu números. Malgrat tot, un mes vaig facturar 35.000 pessetes. Això era l'any 1986 i la empresa es deia Ràdio 13 Cadena Nova.
A la Cope, anys 92-95, vaig arribar a fer, cobrant un sol sou, un programa de barris, la producció del magazín del migdia que més tard vaig presentar, un programa de serveis socials amb tertúlia inclosa els dissabtes al mati i un programa de pobles on cada diumenge calia agafar la unitat mòbil i viatjar per la província. Acabada la etapa amb els capellans, em fitxa Onda Rambla per cobrir, tot solet, les eleccions municipals del 95. Un sol redactor per assistir a totes les rodes de premsa dels cinc partits que es presentaven, una sola persona per donar cobertura a la enganxada de cartells...
Per arribar a final de mes i com a complement de la ràdio, encara als anys 95-97, redactava totes les noticies que es publicaven setmanalment a Clàxon i Espais 7 per un preu mòdic, 186 euros mensuals per 180 informacions. Un dia em van fer fora, els vaig portar a judici i vaig guanyar. Segueixo: va acabar la meva primera etapa a Onda Rambla i vaig anar a Onda Cero Reus on, durant dos anys (97-99) vaig fer diàriament 14 hores tot cobrant-ne 8. Cada mati a les sis presentava l'informatiu en directe. Més tard feia el de les 7.50 i a les 8.00 del mati feia un programa amb el Jordi LP. A les 9 i fins la una, el magazín també en directe i a les tardes-vespres-nits, producció del magazín, assistència a rodes de premsa i redacció de les noticies locals i, si es donava el cas, les que comprava sense pagar-les, Barcelona o Madrid.
Faig una aturada en aquest camí de penitencies i us dic que, anys més tard (1999-2003) quan va ser director d'Onda Rambla el Pitu Tarrasa, vaig viure la millor etapa laboral amb un bon sou i sense pressions. Però al final, per pressions polítiques al no aconseguir callar una ràdio imparcial i feta per als ciutadans, va iniciar-se la caça de bruixes que va començar amb l'acomiadament del Pitu i la seva dona Maribel i amb la meva dimissió mesos després.
La meva etapa a la televisió de Tarragona va ser bonica al principi i trista al final. Les meves col·laboracions al Més Tarragona, llavors encara setmanari, sempre rebien critiques de l'equip de govern de l'Ajuntament de Tarragona perquè, de nou, parlava amb claredat dels problemes dels ciutadans. Més tard i també al Més Tarragona, reconvertit en un diari gratuït, les meves columnes d'opinió van començar a retallar-se i al final se'm va prohibir que les fes perquè o feia critica dels qui governaven a Tarragona (CIU) o dels qui manaven a Catalunya (PSC). En una empresa que sempre s'ha venut per quatre duros, calia estar bé amb tothom i per tan al nostre entorn no hi havia problemes ni es criticava ningú. I, tot treballant a la televisió de Tarragona com a cap de programes, feia de corresponsal del diari El Mundo. Ho feia fins que ho vaig haver de deixar perquè va arribar el cas de Terres Cavades i el diari volia una informació que jo no podia firmar amb nom i cognoms perquè la tele tenia interessos en que el tema acabes tapat. Durant tots aquests anys, quan em dedicava al periodisme d'investigació (95-99) he rebut amenaces de mort anònimes per tractar temes que tenien relació amb empresaris i m'han tallat les ales en moltes ocasions per ser, senzillament, un periodista que vol tractar la informació de manera real i imparcialment, dient les veritats que als mitjans no es poden dir.
Resumint, actualment crec que aquest és un ofici molt complicat per als qui l'exerceixen, ple de pressions dels empresaris preocupats nomes pels diners, manipulat pels partits polítics i amb una imatge cada cop més deteriorada.