04 de novembre 2008


78.594. No és cap número de la Loteria, per desgràcia. És el nombre de persones condemnades per maltractar les seves parelles els darrers tres anys, d'ençà de l'aplicació de la llei integral contra la violència masclista (nom que podrien canviar tot traient la paraula masclista i tema del qual ja en parlarem un altra dia). La xifra en qüestió fa fredor i el més preocupant és que va en augment el nombre de casos de violència domestica. L'any 2007 van presentar-se als Jutjats de Violència sobre la dona més de 126.000 denuncies i els sis primers mesos d'enguany la xifra ja supera les 75.000 o sigui que, tristament, es superarà el record. No hi ha dia que passi en que no escoltem a les noticies un nou cas, depèn del dia dos o tres. Ja ens hi hem acostumat, se'ns faria estrany un servei informatiu sense la dosi de mort propera corresponent, la que se suma a la dosi de mort internacional que també ens serveixen en safata a l'hora de dinar i que el nostre subconscient reclama per coherència a aquesta lògica del funcionament del món tan patètic on vivim.
Tornem al tema que ens ocupa. En aquests darrers tres anys més de 112.000 dones han demanat una ordre de protecció i tres de cada quatre l'han aconseguida però una d'elles no. En molts casos ha estat aquesta dona la víctima mortal setmanes o mesos després de rebre la negativa. Set de cada deu maltractades no denuncien mai i se sumen a la llista de morts.Molts ciutadans associen l'increment d'aquest tipus de violència a l'increment del nombre d'immigrants i tenen raó en el fons però no pas en les formes. Una de cada tres víctimes és d'origen estranger però pel fet que a Espanya hi viuen molts estrangers i no pas perquè els que hi viuen siguin més violents, percentatge senzillament.

Sigui com sigui, la gent acaba amb la vida de la seva parella sense cap problema, sense contemplacions. Del respecte s'ha passat a les amenaces, de l'amor a l'odi, de les males paraules a les ganivetades, dels cops i pallisses a la mort directa. Ells, els assassins que són tan homes quan maten i tan malalts mentals quan es defensen davant el jutge, han girat el món com si es tractés d'un mitjó i ara el món on vivim fa pudor. Per sort no conec cap maltractador tot i que tampoc sé si en tinc un a la vora. Prefereixo pensar en positiu, tenir-los ben lluny. Com a enamorat de la vida i malalt d'amor dels qui m'envolten demano un impossible, una mica més de seny i un crit ben clar per als qui maten: que es treguin la vida com a valents abans de matar als altres com a covards.

10 Responses so far.

  1. Anònim says:

    totalment d'acord amb tu Oscar...
    Q es facin mal a ells abans de fer mal a les persones que maten i que suposadament estimen....
    1 petonàs!
    Jèssica

  2. Jèssica, moltes gràcies pel teu comentari. Un petonàs!

  3. Anònim says:

    Als qui maten que els matin, que paguin amb la mateixa moneda.

  4. Anònim says:

    El tema és preocupant i va a més. Ho escoltava avui a les notícies i em sembla molt preocupant. El tema està en què no hi ha solucions.

    Pere

  5. Alfred says:

    Apostemos por la pena de muerte en estos casos, no para todos los crimenes. Cambiemos las normas y leyes para vivir con más libertad.

  6. Anònim, estic bastant d'acord amb tu. Qui la fa que la pagui, sempre ho dic.

  7. Pere, si hi ha solucions però són molt costoses i encara no estem preparats per afrontar-les. Així anem, sempre a la cua d'Europa i del Món.

  8. Alfred: tu propuesta es utopica. Yo no comparto la pena de muerte pero si la cadena perpetua. Creo que se deberia de aplicar en muchos casos. Gracias por el comentario.

  9. lol,so nice

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -