AGRICULTURA MENTAL

Tot citant un lema socialista cal dir, en veu ben alta, que la Catalunya que sap on va ha decidit que el tripartit se’n vagi cap a casa i CiU governi els propers quatre anys. Passa poques vegades que la frase que has creat se’t giri en contra però el màrqueting polític té aquests regals en forma de bumerang. Em permetreu que, com indica el títol de l’article, utilitzi alguns noms de pel•lícules per parlar de la jornada d’aquest diumenge. Per a Convergència i Unió, el 28-N ha estat millor impossible aconseguint un ampli suport del poble català que ha derrotat al tripartit. Els tres mosqueters sabien que tenien els dies comptats i com no han sabut aplicar el tots per a un i un per a tots i han triat el camí personal abans que el projecte comú, ara són on són. Esquerra Republicana ha pagat car apostar pel seu Independence Day tot lligant-se a un partit socialista que té zapadependència i un líder que defensa una Espanya unida i solida, sense fractures ni erosions. De capturar l...

Havent llegit el llistat de propietats que han declarat els caps de llista dels diferents partits que es presenten al Parlament de Catalunya, he començat a plorar tot pensant en la seva pobresa. Qui més patrimoni assumeix és la candidata del PP, Alicia Sánchez-Camacho, amb un total de 575.000 euros corresponents al valor d’un pis i als quals cal sumar els 4.000 euros que assegura tenir al seu compte corrent. Artur Mas (CiU) ha declarat un patrimoni de 502.000 euros i Albert Rivera de Ciutadans és el tercer a la llista amb 475.000 euros en possessions i 5.000 euros al compte corrent. Deixant a banda la xifra ridícula del valor dels pisos de tots els caps de llista, encara tens més motius de riure quan veus què tenen guardat al banc: 10.000 euros del republicà Joan Puigcercós, 13.000 del president Montilla i 46.000 de l’ecosocialista Joan Herrera a més dels ja comentats de Mas i Rivera. Una cosa és que no es declari tot allò que es té i una altra, molt diferent, que es pensin que som r...

Un vigilant de seguretat d’una gran superfície de les Gavarres va aturar a un jove que marxava de l’establiment sense pagar tres DVD’s que volia robar. Va arribar una patrulla de la Policia Local i va interposar al jove una denuncia per robatori fet pel qual se li ha fet un judici ràpid i se l’ha condemnat. Això va passar fa un parell de dies i he de dir que em sembla bé que qui roba rebi el càstig conseqüent. La pregunta que em formulo ara és la següent: Perquè no els fan cap judici ràpid a aquells que es passen el dia robant carteres a les estacions de Metro o als carrers, estirant bosses de mà o fent altres robatoris. A tots aquests delinqüents, molts d’ells arribats de països estrangers, els agafa la Policia, els porta a la comissaria per apuntar-los un delicte més a la seva fitxa i, com el què s’ha robat no suma més de 300 euros, se’ls deixa anar de nou al carrer. Hi ha certs “personatges” d’aquests que cito que porten a les seves esquenes més d’un centenar de detencions. Perquè...

Lluny queden aquells dies en que Pedro Piqueras va dir, en ple informatiu, textualment: van a ver la última moda en Cataluña. Consiste en montar torres humanas cuanto más altas mejor y, una vez arriba, lanzarse desde lo más alto. Ho deia tot mostrant un castell fent pinya. No va ser graciós, va ser trist. Per sort, com deia, ens queda lluny. Avui els castells són patrimoni de la humanitat i en Piqueras, com tots aquells que ens tenen rancúnia o animadversió, ho segueixen sent de la incultura. Enhorabona als qui van crear aquest art, als qui l’han fet gran i especialment a tots aquells que no han pogut viure aquest moment tot i haver-hi participat molt activament. Per evitar baralles en cas que hagués posat una foto d'una o altra colla, m'he decidit a posar, de manera simbòlica, una imatge d'una pinya, element principal per a fer castells.

M’encanten les campanyes electorals, m’emociona seguir-les, palpar tot l’ambient que es mou al seu voltant, a pocs metres dels candidats i dels caps de campanyes, dels estrategs que marquen els discursos i els argumentaris a seguir. M’apassiona comprovar com una idea sorgida en un despatx, una sala de brainstorming o un think tank acaba seduint als militants i simpatitzants i aquests ho transmeten a les multituds i les masses. L’únic que no comparteixo és aquesta mania que tenim de copiar les formes i accions de màrqueting dels nord-americans. Primer es van importar els mítings en què el candidat queda envoltat de públic. Al davant hi té als qui ha de convèncer i al darrera, distribuïts per edats, sexes i races, als qui ja ho estan perquè són militants del seu propi partit. En aquesta campanya que estem vivint a Catalunya ja hem vist un nou element importat dels yankis, el micròfon de cara que substitueix al de sempre. El candidat no ha de pujar a un faristol a llegir cap paper adr...

No sóc seguidor dels programes de la televisió brossa, tot el contrari. Quan fent zàping n’enxampo algun i el convidat té un mínim interès, el planyo per haver d’acabar pel món ensenyant les seves vergonyes i atenent les preguntes de pseudo-periodistes que només viuen de la carronya que ofereixen a un públic desnodrit culturalment. Veure a La Noria a la Beatriz Trapote, periodista que s’ha fet famosa per ensenyar els seus encants a Interviu i per ser la companya sentimental de Victor Janeiro, germà del també desnodrit Jesulin, no em va sorprendre. Si que em va deixar perplex comprovar que l’entrevistaven perquè havia escrit un llibre. Minuts després vaig descobrir que es tractava d’una nova edició del Kamasutra i llavors tot em va quadrar millor. Interviu, “braguetazo” amb el germà del torero i llibre sobre sexe per a rematar una imatge que mai ha estat neta i cau en picat cap al camí de la perdició que condemna als famosos de segona fila al cementiri dels elefants. I encara em va ac...

No acabo d’entendre la lentitud de la burocràcia per aconseguir certs permisos o llicencies. Ara fa tres mesos vaig entrar una sol•licitud a la Oficina Española de Patentes y Marcas que depèn del Ministerio de Industria, Turismo y Comercio. La meva intenció era tenir els drets de diversos logotips, lemes comercials i altres marques que he anat creant els darrers anys ja siguin per a empreses, institucions i per a ús propi. Volia pensar que la gestió era ben senzilla però m’han demostrat que fins i tot en un tràmit tan senzill com aquest, són lents i avorrits. Primer per la paperassa que has de presentar-los i després pel temps que tarden a donar el vist i plau. Entregada la documentació ja has de pagar, i no són preus econòmics, i aquí comença l’espera que pot durar, com en el meu cas, quasi dos mesos. Tot per aconseguir que un funcionari d’aquesta oficina miri el mig centenar de logos i lemes que li has enviat, comprovi que no són cap plagi i et digui que ja són teus. Una vintena de...

Aquesta ja és l’última que ens podien vendre, el lema de campanya del PSC per a les autonòmiques amb Montilla al capdavant. El lema “Garantia de progrés” fa riure, senzillament. Si Montilla és aquesta garantia,comencem a marxar del país i que Déu agafi confessats als qui es quedin. Home, dit ras i curt, Montilla i el PSC són, a hores d’ara i vista la seva eficàcia compartida amb els dos socis de govern, garantia de res i no pas de progrés. No seré jo qui dirà en aquest blog a qui s’ha de votar el proper 28-N però si que m’atreveixo a dir a qui no cal donar suport electoral: als qui ho han fet pitjor impossible, als qui han comés errades que mai han admès i que mai han tingut “pebrots” de dimitir, als qui porten set anys col•locant a amics i coneguts als llocs de responsabilitat ben pagats, als qui aprofiten el final del seu mandat, conscients que ja són cadàvers polítics, per a blindar als qui ja havien endollat prèviament, als qui han permès que el nostre país hagi passat de ser el “...

Estimats germans, que Déu sigui amb vosaltres (que a mi fa temps que em va abandonar). Al voltant de la visita del Sant Pare, Beneit XVI, a la ciutat de Barcelona faig constar tres petites apreciacions: Si tota la gent que avui s’ha llevat d’hora per omplir els carrers per on passa el recorregut del Papa demostrés la seva fe real anant a missa a les esglésies, al Vaticà li faltarien seus on celebrar aquests actes litúrgics i fins i tot haurien de llogar naus als polígons per falta d’espai. Si l’aportació de l’església catòlica en temps de crisis es basa en fer viatges per tot el món amb els milions d’euros de despesa que suposa que aquest home de Déu que els representa estigui ben segur, estem ben fotuts. Demà al matí, els aturats seguiran sense feina i els jubilats no hauran rejovenit, els coixos seguiran necessitant crosses i els cecs no podran deixar el seu bastó. Si l’aportació del Vaticà en temps de crisi és aquesta manca d’austeritat a la qual ja ens tenen acostumats fa segles...

Llegeixo amb certa tristesa que els forns de pa es veuen obligats a obrir una secció de degustació dins de l’establiment per evitar la seva desaparició i que la majoria, tot i aquest nou servei, no aguantaran els temps actuals. No m’entristeix que facin les degustacions. Em posa de mala llet el perquè han hagut d’arribar a aquest punt. Si l’Estat s’hagués preocupat de fer les coses ben fetes prohibint la venda de pa congelat a les benzineres, grans superfícies comercials i altres establiments que no han de gaudir d’aquest tipus de llicencia, els forns de pa de sempre no estarien ofegats i a punt de tancar portes. Es va inventar el sistema barat de tenir un forn petit que descongela el pa prefabricat en pocs minuts i el serveix calent a totes les hores del dia sense pensar en l’intrusisme que significava aquest pas per al sector. I amb els permisos de venda i manipulació de pa i pastes donats a dojo a tothom , s’han carregat un ofici dels més antics del món. Els ciutadans d...

Molta cura davant la demagògia que alguns partits politics estan creant, i generant entre alguns sectors de la societat, al voltant del tema de la immigració. No em sorprèn que fatxes i xenòfobs com l’Anglada de PxC basin el seu discurs electoral en el menyspreu cap als nouvinguts tot reclamant que, textualment, “els moros marxin de Catalunya, Espanya, Europa i l’Occident”. A personatges com aquest ja els tenim la mida agafada i sabem de quin peu calcen. Demano cura a la resta de formacions polítiques per evitar que acabin caient en el discurs fàcil que acaba sent demagògic i utilitzin el problema de l’atur i els immigrants com a arma electoral. Aquest dimecres el programa El Intermedio que presenta a La Sexta el popular periodista El Gran Wyoming va decidir respondre a la demagògia política amb un vídeo més demagògic. En altres casos condemnaria aquesta acció però, vist el què estem veient aquests dies previs a l’inici de la campanya electoral autonòmica, li passo per alt i fins i t...

Segueixo tenint aquesta sensació, que Catalunya comença i acaba a Barcelona i que les comarques de Tarragona interessen únicament quan arriben les eleccions perquè són un magatzem de vots que cal aconseguir al preu que sigui. Aquest dimarts, aprofitant que moderava una taula rodona al barri de l’Albada i que dos dels convidats eren polítics, un del PSC i un de CiU, vaig preguntar-los si aquesta sensació existeix realment o la tinc únicament jo. I la resposta va ser clara: Barcelona i la seva àrea metropolitana concentren un 80 per cent de la població de Catalunya i el govern de la Generalitat destina el percentatge de recursos corresponent. Però el repartiment no és ben bé real. Els dos representants polítics van admetre que quan es reparteixen els recursos econòmics del país, la balança queda desequilibrada i es beneficia a Barcelona en detriment de les comarques de Tarragona, Lleida i Girona. La presencia de Mariano Rajoy a diferents poblacions de casa nostra també aquest dimarts...