10 d’octubre 2016



El cos sense vida d’un poema és la pàgina en blanc. Fora, a la terrassa, un grill pren nota de tot mentre els ocells duen paraules vives al bec. Alimentaran el cos sense vida del poeta que no cap al mateix fossat que el poema. 

Una pluja plena de llàgrimes acompanyarà a l’home. Ja tard, netes nits dormiran plenes de llunes de llana.  


Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -