12 de febrer 2017


A vegades cal fer les coses en silenci, com l’amor quan fa temps que no l’havies fet o un viatge breu però intens que no dóna marge a fer fotos perquè toca viure el moment. Sempre en silenci, com quan es desfà el llit lentament, amb les empentes suaus i les anades dels cossos que es fonen i enllacen, que es mengen i es beuen. 

Passar pàgina obliga a mirar enrere i veure, amb tristesa, els records d’una història anterior, d’aquelles plenes de cicles que es repeteixen, que es tanquen i obren de nou portant fredor. Per això tocava fugir i cercar un místic país. Irlanda ho és. 

Aquí, als carrers de Dublín, no hi ha soledat persistent ni angoixosa. El carrer és ple de gent però a ella la veig en cada moment, buscant-me entre els altres. Transitem passadissos de converses per sortir a un clar ple de silencis. Per a nosaltres dos, caminar és la conseqüència de la pobresa que és el sentiment que enriqueix l’ànima i la persona.

A la cambra, al llit, ens retrobem constantment sense parlar. Entendre’s sense paraules ens enforteix, fins i tot agrada. Sota la finestra, als nostres peus, la ciutat es mou i respira. Dublín creix i no ens mira. 

Aquí sempre plou o ho sembla. Els núvols arriben nets, amb el vestit de diumenge, com les noies amigues que baixen pel carrer explicant-se a cau d’orella els seus secrets. Els peus nus sobre el llit, els caps clars mirant al sostre, els cossos reposen, el temps s’acaba... WEEK(END)

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -