Header Ads

DUBLÍN (1)


A vegades cal fer les coses en silenci, com l’amor quan fa temps que no l’havies fet o un viatge breu però intens que no dóna marge a fer fotos perquè toca viure el moment. Sempre en silenci, com quan es desfà el llit lentament, amb les empentes suaus i les anades dels cossos que es fonen i enllacen, que es mengen i es beuen. 

Passar pàgina obliga a mirar enrere i veure, amb tristesa, els records d’una història anterior, d’aquelles plenes de cicles que es repeteixen, que es tanquen i obren de nou portant fredor. Per això tocava fugir i cercar un místic país. Irlanda ho és. 

Aquí, als carrers de Dublín, no hi ha soledat persistent ni angoixosa. El carrer és ple de gent però a ella la veig en cada moment, buscant-me entre els altres. Transitem passadissos de converses per sortir a un clar ple de silencis. Per a nosaltres dos, caminar és la conseqüència de la pobresa que és el sentiment que enriqueix l’ànima i la persona.

A la cambra, al llit, ens retrobem constantment sense parlar. Entendre’s sense paraules ens enforteix, fins i tot agrada. Sota la finestra, als nostres peus, la ciutat es mou i respira. Dublín creix i no ens mira. 

Aquí sempre plou o ho sembla. Els núvols arriben nets, amb el vestit de diumenge, com les noies amigues que baixen pel carrer explicant-se a cau d’orella els seus secrets. Els peus nus sobre el llit, els caps clars mirant al sostre, els cossos reposen, el temps s’acaba... WEEK(END)
Amb la tecnologia de Blogger.