AGRICULTURA MENTAL

Dia 4: Les teves flors Fira de colors plena de flors que fan de cavallets. El teu món acull a la lluna i tot s’adorm lentament en l’absència que se’n va i dóna pas al compte enrere. El món no gira al nostre espai, som nosaltres que el voltem.

Dia 3: L’illa del meu tresor M’hi enduria la teva mirada que marca el camí com un far, els teu cos que m’acull com un arbre nu ple de fruits indecissos de mostrar-se, la teva ànima ara que és casa i refugi, temps i esguard dels meus dies.

Dia 2: Sota la pluja L’aigua xopa en llibertat i guareix en la prudència, com la distància que separa. Un s’hi aixopluga i l’altra en fuig.   Tots sota el mateix cel que remulla els peus, nexe d’unió de qui es queda i de qui marxa.

Dia 1: Els dos peixets Exercint l’art de respirar per respirar, la sensació de viure sense memòria com un peix, tant lluny i tant a prop a la vegada, un espai que aïlla traduït en la distància com la lluna i l’home, distants i presents, convivint en aquest univers silenciós que separa el so interior i la calma exterior.

Comparteixo avui dos dels tres textos que vaig llegir per primer cop el passat 15 de maig durant l'acte de presentació del meu llibre "Aforo completo" a la ciutat de Reus. Són dos escrits que van units, tenen la seva continuïtat. Espero que us agradin. Dir-vos que s'ha començat a mirar la possibilitat de presentar el llibre a Madrid passat l'estiu i abans de fer la gira de presentacions per Itàlia.  CON LA EXCUSA QUE SEA PERO VEN Vente un día a mi casa, con la excusa que sea pero ven. Acurrúcate en mi alma sin miedo, desliza tu mirada en mi rostro, abrígate en mis parpados, naufraga en mis pupilas. Ven un día a mi casa.  CON LA EXCUSA QUE SEA PERO NO TE VAYAS Ahora que has venido y ya que estás, no te vayas. Con la excusa que sea pero no te vayas. Te presto una edad y quiero que me envejezcas pero contigo al lado. Te repinto el arcoíris donde habitas a cambio de un viaje en tu nube. Te dejo que te abandones a mi lado si me dejas caminar al tuyo. Y...

No entenc res de res. Per un costat el govern central vol aplicar una retallada del trenta per cent del nombre de regidors dels ajuntaments. Per l'altra es parla de dotar de més competències a les diputacions provincials i ara llegeixo que el govern de Catalunya vol aprovar una llei de governs locals pròpia per aconseguir sous més alts per als regidors i alcaldes dels que proposarà properament el govern de Madrid.  I enmig de tot aquest panorama d'afirmacions i propostes que poden emprenyar a qualsevol ciutadà que estigui aturat i pateixi plenament la crisi, surt el president de la nostra diputació i, en una entrevista al Diari de Tarragona publicada ahir diumenge, diu que aquí no sobren ni ajuntaments, ni la diputació ni assessors ni res de res.  Al·lucinant, per quedar-se de pedra. Hi ha certs polítics que a més d'insultar la nostra intel·ligència ens insulten directament desbarrant amb certes decisions. I ja sabeu de qui parlo si llegiu bé tot aquest escrit...

Mentre em miro a la Lluna asseguda al sofà de casa, al meu costat, i la gaudeixo: Certs silencis envaeixen els caps de setmana. Tot passa sense el soroll dels cotxes nerviosos per arribar quan abans de casa a la feina, sense el guirigall de les mares que parlen de tot i de res, sense nervis, de casa a l'escola. Sense la sensació del temps esmunyint-se a totes hores per tots els racons, sense la calma que demana la vida constantment tot i que no li fem cas perquè ens hem acostumat a passar de tot.  De fet, passem de tantes coses que fins i tot passem de la vida. I cadascú recull allò que ha sembrat sense la possibilitat de fer volta enrere. Perquè nosaltres passem els dies i els dies passen de nosaltres. I sempre ens guanya el temps.