AGRICULTURA MENTAL

A la Cris, la protagonista del segon llibre que tinc previst per aquest any, no la vaig conèixer. Va morir de càncer a finals del 2012. Fa un any que treballo en el llibre al costat de l’Abel, el seu marit. Hem estat gravant sessions de converses en les quals ell m’ha anat explicant tota la vida que van fer amb la Cris durant els dotze anys que van estar junts. Tenen dos nens bessons de 6 anys, el Marc i el Guillem, superdolços i educats, dos homenets que es van quedar sense mare i que són el principal motiu de vida del pare i dels seus avis.  El repte, des del moment en què el vaig assumir, no ha estat gens fàcil. Hi ha hagut, i encara en falten, moments molts durs. I també molta complicitat amb l’Abel amb qui he establert una relació que sé que es prolongarà els propers anys. El calendari establert ara per tenir el llibre enllestit és clar: aquest mes s’acabarà d’escriure, al juny anirà a correcció i impremta. A finals de juny o principis de juliol el presentarem. Prim...

La meva casa acull, a pocs metres del finestral per on gaudeixo del paisatge, un niu d’orenetes que es comuniquen, canten i piulen de bon mati quan em llevo i al tard, de nit i matinada, quan escric. No goso a posar cap altre música i em delecto amb els sons d’aquestes aus que només es trenca a les hores en punt quan toca el campanar que tinc darrera.  Les mateixes orenetes, també al mati, deixen pas i protagonisme a tres falciots que sobrevolen la terrassa i la teulada amb atreviment. Passen prop del meu cap, m’envolten i fan cercles al meu costat, em saluden en el nou dia. Recent despert i abans de dutxar-me, pujo corrent cap dalt i em preparo pel moment, pel regal aeri que esdevé un espectacle. Els falciots no poden aturar-se mai i es passen la vida volant, mengen i fan l’amor mentre volen. I sé que, si poguessin fer una sola parada o un únic repòs, triarien la meva terrassa.  Obro les finestres i la natura m’acull. El vent fa una tímida juguesca amb les herbe...

Llegiu la següent història. És real.  Ell té vuitanta anys i insisteix en esmorzar amb la seva dona.  Li pregunto: Perquè és en una residencia per la gent gran la seva dona? I ell respon: Perquè té Alzheimer, pèrdua de la memòria.  Llavors, li dic jo: Si fas tard un dia a esmorzar, ella no es preocuparà pas.  No , em respon. Ella no recorda res. Ja no sap qui sóc. Fa cinc anys que no em reconeix.  I jo, sorprès, li dic: I tot i això, segueixes esmorzant amb ella cada matí malgrat no et reconegui . Ell, l’home, em somriu i m’agafa molt fort la mà. I em diu:  Ella no sap qui sóc jo. Però jo si que sé qui és ella.  

La línia horitzontal crea la matèria i la vertical és l’esperit. Nosaltres ens movem al centre d’ambdues. I del tot del meu centre, o del no res del meu ésser, en surten certs signes vitals que ho expliquen tot. Per envoltar-me i quedar-se al meu costat cal entrar dintre meu. Si vols, aquestes són les deu rutes: El cel és més blau si no s’obren els ulls. La nit no passa si els dies son grisos. Només a la foscor, la lluna comença a ser lluna.  La gespa s’alimenta dels genolls ferits dels arbres. L’aigua somriu a tot allò que té a un pam.  Tots sabem un nom que no recordem.  Tot el temps és una illa.  Si obres el balcó, el mar s’enfonsa a les pupiles.  Un mot nu intensifica l’ahir. Al mar hi ha coses que neden i fora, altres que naveguen.

Em permetreu que aquest escrit, que és el primer que faig des de la meva nova llar, el tituli com la cançó que escolto - amb l’avantatge de no tenir veïns ni a dalt, ni a baix ni als costats -   i l’esperança que les notes del tema i les paraules que ara surten, iniciïn el vol cap el paisatge que tinc davant els meus ulls. La lluna, preciosa aquests dies, acompanya. La calma, després de tants dies de tràfec, també.  FOGH IN NAKHAL (cant sufí) Tanco el ulls en el temps sempre fosc. Però en el domini de la preexistència, abans de la revolta i el dolor, voles en cadascun dels racons que l’altre estiu va construir-nos a peu de camí plegats. Sóc mut i dibuixo ones que traspuen imatges on bevem versos i tastem cossos. I la pluja, ara llunyana, xopa els instants que se m’escolen pels finestrons i es filtren pels camps, arbres i arrels que, nues, em provoquen a pocs metres. Col·lecciono solituds, papers antics ja llegits però sense destí final, llibres en blanc i te...

Fa uns moments, mentre obria caixes plenes d’objectes que col·loco a la nova casa on ara viuré, m’ha vingut al cap – no em digueu el perquè – una de les meves poesies preferides. És de Jaime Gil de Biedma i es diu “de vita beata”. Diu així. En un viejo país ineficiente, algo así como España entre dos guerras civiles, en un pueblo junto al mar, poseer una casa y poca hacienda y memoria ninguna. No leer, no sufrir, no escribir, no pagar cuentas, y vivir como un noble arruinado entre las ruinas de mi inteligencia. Ara que refaig espais personals en calma, que reordeno idees i moc els mobles (tant físics com mentals), ara que cerco el nou paisatge que tinc davant la taula i que em permet veure al fons els Ports de Tortosa si miro endavant, el mar si em giro a l’esquerra i les muntanyes del Priorat i la Terra Alta si em giro a la dreta, trec conclusions sobre les distàncies que em donen la raó en moltes coses i que em causen cert dolor en el fons de la meva ànima. P...

Comunicava ahir al meu Facebook, el principal mitjà de difusió de la meva activitat actualment, que afronto des del passat dissabte una nova etapa, nou repte, professional. He estat nomenat Delegat del Sindicat de Periodistes de Catalunya a la demarcació de Tarragona (prefereixo la paraula delegat a la de president ). La reunió d’afiliats celebrada a Tarragona així ho va decidir i estic content dels suports rebuts per part dels companys de professió.  Com ja he avançat als mitjans de comunicació que em truquen aquests dies per preguntar-me quin pla d’acció tinc previst, basaré aquest mandat en la col·lectivitat, comptant amb tothom i abandonant personalismes que havien identificat al sindicat els darrers anys. S’ha d’intentar fer una diagnosi real del sector, de cada tipus de mitjà en concret i intentar pal·liar la delicada situació que viu el periodisme ara mateix.  Com sempre, seré dialogant amb els companys i estaré obert a idees i propostes, amb ganes de fer ...