AGRICULTURA MENTAL

Aviso que en aquest post n’hi ha per a tots i totes. No apte per a personal sensible. Foto: el meu braç i la meva mà.  Fa dies que em diuen que he canviat els darrers dos mesos, que no em noten tan viu ni alegre com abans, que em veuen més fosc, apagat i fins tot, els qui em coneixen més a fons, que em veuen més apàtic i emprenyat.  Ara escolto al Quimi Portet cantant: ...t inc una bèstia a dintre meu que malda i lluita per sortir; tinc una bèstia a dintre meu i ho juro per Déu: no hi ha lleis per a mi. Si hi ha un conflicte i vols guanyar, l'altre bàndol has de destruir... Com us deia, repensant allò que em diuen, puc concloure que SI, que jo mateix noto que he canviat en algunes coses d’ençà del problema patit fa dos mesos. Segurament que notar al meu entorn més immediat del tot espantat per haver estat a punt de veure com em moria (perquè així ho van dictaminar els metges) m’ha fet reflexionar interiorment i m’ha provocat, sense cercar-lo, un sentiment d...

En aquesta última entrega del Diari d’Altamura he escollit les imatges com a protagonistes. Bàsicament perquè una imatge parla molt més que un text explicant-la. I serà senzill rematar aquest petit recull de sensacions i emocions que us he anat explicant aquesta última setmana.  La primera imatge, que obre aquest escrit, és la més divertida. Està feta al claustre del Museu Etnogràfic unes hores abans de la inauguració del festival Al3mura. Hi sortim, d’esquerra a dreta, un servidor, l’Angelo Coscia, el Gioivanni Amoruso i el Nicola Vacca. Som quatre dels sis lectors de poesia del diumenge i només hi falten l’Alessandra Angelucci i el Bartolomeo Smaldone. La segona imatge és de la preparació del "reading" de poesia. Hi som tots els protagonistes encara que alguns no es vegin: Barbara Carniti, Rosa d'Onofrio, Alessandra Angelucci, Simone Gambacorta i l'Angelo, el Nicola, el Bartolomeo i un servidor.  Les podeu ampliar clicant sobre ella.  La te...

La vida és una cursa constant plena de pèrdues, descobertes i retrobaments. Les persones van i venen mentre caminem sempre endavant. Hi ha espai per als comiats i les benvingudes. Als amics no els tries, són ells els qui aposten per tu. I al final, hi ha persones que es queden al teu cor, que mai marxen i esdevenen part teva. I tu, part d’ells. Això em passa amb els tres protagonistes de l’escrit d’avui, el Bartolomeo, el Nicola i el Francesco. Amb el primer ja ens havíem vist abans del meu viatge a Altamura (havíem estat junts a Roma) i els altres dos vaig consolidar allò que era previsible perquè els últims mesos havíem parlat diverses vegades per telèfon i per la ràdio. La primera foto d’aquest escrit us mostra al Francesco (al centre) i al Bartolomeo (a la dreta). Ells dos són les ànimes mater del moviment cultural Spiragli que es qui promou les jornades culturals on he estat convidat.  L’altra foto té com a protagonista al Nicola. Ell no viu a Altamura però té un...

Aquesta part del diari la dedico a parlar del concepte d’amistat que en italià s’escriu amicizia. En ambdós casos, amb una “A” ben grossa perquè a Altamura he conegut a moltes persones que m’han acollit amb els braços ben oberts des del principi, a persones amb qui he connectat des del primer moment, a éssers humans que ja formen part del meu dia a dia. I tots, curiosament, tenen la lletra A.  A ntonio Pellegrino “Il Puro” és una d’aquelles persones senzilles i properes amb qui saps que t’hi portaràs bé. És un tros de pa, una ànima neta i plena de la voluntat d’ajudar sempre als altres en tot. Em recordo al seu costat en tantes i tantes estones... A ngelo Coscia és un altre exemple de persona que es dóna als altres i a la causa social. Treballa amb nens i nenes apropant-los el seu teatret, el Teatro de Din Don. I escriu poesia, narrativa i faules d’aquelles que captiven i sempre deixen missatge.  A lessandra Angelucci, una jove poetessa que dedica a la seva v...

La jornada d’avui és especial.   Avui fa dos mesos que vaig patir l’infart que ja sabeu la gran majoria. I de retruc fa dos mesos que no fumo, dos mesos que camino cada dia una horeta i que tinc una dieta amb molts aliments prohibits.  I també fa dos mesos que veig la vida d’una altra forma. Em prenc el treball d’una altra manera i, com em va dir el doctor, he alliberat allò que més m’estressava a nivell laboral. Ara em concentro des del meu despatx particular on coordino a tots els meus clients i dos dies a la setmana, dilluns i divendres, sóc a l’altre despatx, al de l’Ajuntament de Tarragona.  Intento portar-me bé amb tothom. Voldria parlar amb certes persones per aclarir mals entesos del passat i per demanar disculpes quan toqui.   I tinc encara un somni incomplert des de fa molts mesos (anys més ben dit) que hauré d’acabar enllestint molt aviat i no pas amb el resultat que jo voldria. Visc i respiro, em poso dempeus, em llevo cada mati amb un ...

Tot i que encara tinc material per parlar de la meva estada a Altamura, ara em queda precisament el de caire més humà. Abans de compartir-lo, faig una aturada al camí perquè vull convidar-vos a llegir aquesta noticia que publica en la seva edició d’avui el diari Noticies TGN. Amplieu la foto que acompanya aquest escrit, clicant sobre ella, i podreu llegir l’article sencer.  Que es destaqui, a casa teva, tota la feina que fas fora, no passa cada dia. I és sempre d'agraïr que es recompensi la labor que realitzen tantes i tants persones en pro de la cultura i la internacionalització de les idees sense pensar en fronteres, pàtries ni banderes. Compartir tot aprenent i regalar coneixement sense valorar el com, el perquè o a qui es dóna.   A partir de demà dedicaré els tres últims capítols d’aquest Diari d’Altamura a parlar de persones molt especials amb qui ja tenia feeling abans que ens veiéssim cara a cara, persones que ara són amics amb qui ens parlem cada dia i a ...

He volgut fer una barreja dels noms dels dos principals espectacles que van ser protagonistes al festival Al3mura. La primera nit varem gaudir de “Bocche di dama” , una obra de teatre a càrrec de l’ Angela De Gaetano que aborda el sempre delicat tema de les dones i les seves submissions. I la segona nit del cantautor genovès Max Manfredi que va cantar molts temes i entre ells molts del seu treball “Luna persa” . D’aquí el nom del post. La primera imatge que l’acompanya és la que em vaig fer amb el Max (esquerra) i els dos músics que l’acompanyaven: el guitarrista Fabrizio Ugas i el baixista Daniele Pinceti ). Va ser hores d’abans del concert extraordinari que ens van oferir. Són tres monstres de la música que omplen tot l’escenari amb els seus sons mediterranis que et fan viatjar per tota a Itàlia, et transporten a Grècia o a Espanya. Tenen la capacitat de crear el paisatge amb les lletres i els acords, de dibuixar-te en tot moment l’espai descrit quan canten i toquen....