AGRICULTURA MENTAL

La nit compartida amb el Mathieu i la Hélène, no té final. la conversa iniciada al vespre és plena de complicitats i massa humana per morir en algun moment. Les hores passen volant i sempre guarnides amb els silencis que provoquen certes peces musicals que tenim de fons però passen a ser protagonistes momentàniament.  Les composicions d’Arvo Pärt, que ells dos no coneixien, fan possible tocar el cel. A mi, fa molts mesos que m’ajuden en situacions poc favorables. A ells, curiós però no rar, també els reconforta i meravella aquesta música. Hem estat hores explicant-nos elements de les nostres vides, mostrant la part que hem volgut, nuant-nos en molts moments.  La sala central de la meva caseta, acollidora i gran, amb l’escalfor de la llar que mantinc encesa tantes hores, facilita l’exercici d’apropament. Una copa del vi de la zona hi col·labora.  De cop, arriben les notes de “My heart’s in the Highlands”, la meva peça preferida de Pärt. És just el moment...

Pujo, de bon matí, al cim més alt dels que tinc a la vora. Petits camins que s’enfilen a munt amablement, et porten fins a espais solitaris convertits en miradors. Dubto que aquí hi pugin a l’any més de deu persones. El regal emociona. Al fons, la vall muntanyosa dominada pel riu cabalós que rega els camps i dóna de beure a tota la regió. Al seu costat, el poble on visc ara. Al costat de l’església, a pocs metres d’ella, la meva caseta. Propers a ella, els camps de conreu ara buits i preparats per quan arribi l’època de plantació.  Aquí a dalt, arribo a tantes conclusions... Pensar és somiar en alguna cosa que ha de néixer, en alguna cosa que ha deixat d’existir, en quelcom que tenim davant per donar-hi forma. Els escriptors, en certa mesura, modelem el moment del pensament i dotem a allò que tenim de la utilitat passada o futura, creem un rol a mida. El problema arriba, i per sort poc sovint, quan allò que tens davant no es pot tocar perquè et toca a tu i et deixa...

La casa que he llogat recent arribat a França, en un poble bastant proper a Niça, m’ha fet canviar de plans i he decidit quedar-m’hi uns quants dies enlloc de fer-hi nit i prou. Aquí hi ha poc que, ara mateix, és tot el que necessito. La casa és l’última del carrer – camí de cabres millor dit- que creua el poble de punta a punta. És molt gran, tota de pedra, i confortable. De les cases que hi ha a la zona, crec que he anat a parar a la més amable.  A la part de dalt s’hi està de primera però on es viu com un rei és a la sala principal de baix, on hi ha la xemeneia i, davant d’ella, un sofà antic però ben conservat i immens. L’internet el tinc gràcies a la jove parella que viu una casa més amunt. Va lent, però va i això és suficient.  A ells, com a mi, els agrada la música que ajuda a desaparèixer a l’oient i jo, d’aquesta, en tinc una gran col·lecció a la meva playlist. De moment, compartim la seva wifi i el meu servei de Spotify. Espero fer-hi més relació. Serà...