Header Ads

DIARI DELS DIES ERMS (15): EL PAISATGE REGALA EMOCIONS, EL RIU FA BROLLAR POEMES




Pujo, de bon matí, al cim més alt dels que tinc a la vora. Petits camins que s’enfilen a munt amablement, et porten fins a espais solitaris convertits en miradors. Dubto que aquí hi pugin a l’any més de deu persones. El regal emociona. Al fons, la vall muntanyosa dominada pel riu cabalós que rega els camps i dóna de beure a tota la regió. Al seu costat, el poble on visc ara. Al costat de l’església, a pocs metres d’ella, la meva caseta. Propers a ella, els camps de conreu ara buits i preparats per quan arribi l’època de plantació. 

Aquí a dalt, arribo a tantes conclusions...

Pensar és somiar en alguna cosa que ha de néixer, en alguna cosa que ha deixat d’existir, en quelcom que tenim davant per donar-hi forma. Els escriptors, en certa mesura, modelem el moment del pensament i dotem a allò que tenim de la utilitat passada o futura, creem un rol a mida. El problema arriba, i per sort poc sovint, quan allò que tens davant no es pot tocar perquè et toca a tu i et deixa sense paraules.  

A mig camí entre el cim on he anat i el poble, hi ha espais naturals on el riu és de nou l’amo del moment. Domina el so amb elegància, repinta els colors naturals amb la bromera de la seva aigua, i et manté amb la boca oberta, com un nen que no entén allò que té davant del nas. Aquest riu està desbocat i embogit però no té massa perill si mires bé on poses els peus quan el travesses o et remulles els peus en alguns dels seus trams.

Els poemes han de brollar d’algun lloc. Avui han nascut al mig de l’aigua. 

Marxo de nou a casa. He quedat amb el Mathieu i la Hélène, la jove parella de veïns amb qui parlarem una bona estona sobre tantes coses que ni sabem. Ells dues en vi, jo poso la casa.
Amb la tecnologia de Blogger.