26 de març 2016




Pujo, de bon matí, al cim més alt dels que tinc a la vora. Petits camins que s’enfilen a munt amablement, et porten fins a espais solitaris convertits en miradors. Dubto que aquí hi pugin a l’any més de deu persones. El regal emociona. Al fons, la vall muntanyosa dominada pel riu cabalós que rega els camps i dóna de beure a tota la regió. Al seu costat, el poble on visc ara. Al costat de l’església, a pocs metres d’ella, la meva caseta. Propers a ella, els camps de conreu ara buits i preparats per quan arribi l’època de plantació. 

Aquí a dalt, arribo a tantes conclusions...

Pensar és somiar en alguna cosa que ha de néixer, en alguna cosa que ha deixat d’existir, en quelcom que tenim davant per donar-hi forma. Els escriptors, en certa mesura, modelem el moment del pensament i dotem a allò que tenim de la utilitat passada o futura, creem un rol a mida. El problema arriba, i per sort poc sovint, quan allò que tens davant no es pot tocar perquè et toca a tu i et deixa sense paraules.  

A mig camí entre el cim on he anat i el poble, hi ha espais naturals on el riu és de nou l’amo del moment. Domina el so amb elegància, repinta els colors naturals amb la bromera de la seva aigua, i et manté amb la boca oberta, com un nen que no entén allò que té davant del nas. Aquest riu està desbocat i embogit però no té massa perill si mires bé on poses els peus quan el travesses o et remulles els peus en alguns dels seus trams.

Els poemes han de brollar d’algun lloc. Avui han nascut al mig de l’aigua. 

Marxo de nou a casa. He quedat amb el Mathieu i la Hélène, la jove parella de veïns amb qui parlarem una bona estona sobre tantes coses que ni sabem. Ells dues en vi, jo poso la casa.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -