20 de març 2016




Als afores del poblet de mar que m’acull hi ha una mena de camí que comunica dos boscos i arbrat de grans dimensions. Unes escales de pedra fan el camí fàcil tot i que, el camí, no du a cap lloc especial sinó saps veure-hi més enllà. Baixant-lo, les cames són lleugeres com les fulles i el cos va perdent pes i guanya aire. A baix, aixoplugat per l’herbam i la molsa, el món se’n va a altres cotes i durant una estona no hi ets. 

Retorn al poble, a la caseta llogada aquests dies. Un pati intern aïlla el so de les ones que repiquen les parets del port a pocs metres. La cadira al carrer i el bloc de notes a la falda. I cauen les síl·labes que diuen:

Espera’m. El vent ha iniciat aquesta tarda desbocada i suïcida. Ara, si no marxes, hi haurà la festa de l’aigua que s’evapora, del foc que s’apaga i de l’arbre que es mor. La llum enganyarà i et faré carícia a deshora però la recolliràs. Pren-me la mà. Espera’m. 

Ara a la ràdio que tinc a la cuina, sona “via con me” del màgic Paolo Conte. 

It’s wonderful, good luck my babe...

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -