DIARI DELS DIES ERMS (6): A LES ESCALES DE PEDRA, VIA CON ME
Als afores del poblet de mar que m’acull hi ha una mena de
camí que comunica dos boscos i arbrat de grans dimensions. Unes escales de
pedra fan el camí fàcil tot i que, el camí, no du a cap lloc especial sinó saps
veure-hi més enllà. Baixant-lo, les cames són lleugeres com les fulles i el cos
va perdent pes i guanya aire. A baix, aixoplugat per l’herbam i la molsa, el
món se’n va a altres cotes i durant una estona no hi ets.
Retorn al poble, a la caseta llogada aquests dies. Un pati
intern aïlla el so de les ones que repiquen les parets del port a pocs metres.
La cadira al carrer i el bloc de notes a la falda. I cauen les síl·labes que
diuen:
Espera’m. El vent ha iniciat aquesta tarda desbocada i suïcida.
Ara, si no marxes, hi haurà la festa de l’aigua que s’evapora, del foc que s’apaga
i de l’arbre que es mor. La llum enganyarà i et faré carícia a deshora però la
recolliràs. Pren-me la mà. Espera’m.
Ara a la ràdio que tinc a la cuina, sona “via con me” del
màgic Paolo Conte.
It’s wonderful, good luck my babe...
Comentaris