DIARI DELS DIES ERMS (11): AROMA DE CIUTAT A L’ESTACIÓ DE LES PLUGES
El meu comiat de Gènova arriba ple de misteri. La boira ha envaït
el port i la part baixa de la ciutat de bon matí. Caminar per l’escullera, que
mor elegantment sota una arcada de pedra, provoca una sensació rara. Qui sap
quins mostres fantàstics s’amaguen a les aigües a aquestes hores, o potser et
trobes un bergantí amb la bandera pirata que ha arribat per segrestar a la filla
del governador. Gènova va ser ciutat de llegendes i fortalesa de corsaris.
Alguna cosa sempre queda.
A mi, la noia que passeja pel pont em recorda a l’Adele, la protagonista
d’una pel·lícula que he comentat en altres ocasions. La del pont genovès, però,
no s’ha llençat al mar i s’ha perdut l'oportunitat de conèixer al llançador de ganivets que l’hagués
conquerit temporalment. Dino amb el Nicola i altres joves que estudien
comunicació, màrqueting i producció audiovisual. És una trobada de feina
agradable i que em permet nodrir-me, saber més coses de nous camps que estic
descobrint.
Dedico el vespre a acomiadar-me, sol, d’alguns racons que
aquests dies m’han inspirat. En un d’ells, a la part antiga, saludo una dona
que ahir, quan vaig passar per davant de la seva botiga, em va regalar el
somriure del dia. Li faig adéu amb una aclucada d’ull i tiro carrer amunt, camí a un
petit baret que anuncia, amb una pissarra grossa a la porta, la millor pasta fresca. Irresistible.
Amb les postres, em venen ganes d’escriure i anoto quatre línies:
Sobre els meus cabells foscos s’ha marcit l’estació de les pluges mentre l’última
gota m’especiava el cap. Ara, tinc aroma del carrer buit que espera petjades,
gust al peix que cerquen les gavines del port i faig olor al blau marí del cel
que s’encapota cada cop que trobo la bellesa a algun racó. Marxo, Gènova, amb
els teus fragments sempre dolços a la boca. He cercat en tu l’amor i m’has
donat la vida. Sóc aquell que es perd a la boira o entra ara als teus ulls.
Comentaris