29 de març 2016




Tres quarts d'hora en tren em porten fins a Marsella, una de les ciutats grans franceses més maques que conec. Hi sóc per feina, he arribat i he marxat avui, torno al poblet on m’hi estaré encara un parell de dies més, potser més.

Als racons històrics de Marsella que apareixen a tot arreu, s’hi sumen altres petits espais gens populars i ben tranquils, places enormes i poc habitades, o alguns bistros elegantíssims i refugiats a carreronets intransitats pel turisme, que sobreviuen amb la clientela del propi barri. 

Des de l’oficina on sóc, esperant una reunió de treball, capto una instantània curiosa i que, en certa mesura, descriu la lleugeresa que sé que algú, molt proper a mi i tant especial, cerca ara. Una dona avança, sola, per una plaça plena de llambordes que moren en un carreró central, una mena de camí net, que no planteja dubtes ni ofereix la possibilitat d’escollir direccions. 

La dona du el carret de la compra, avança amb pas ferm i sense aturar-se, amb el cap mig baix, com quan es camina pensant en coses agradables i situacions lleugeres. Amb una mà agafa el carret i l’altra la du a la butxaca. Es nota que camina amb la seguretat de no caure, que coneix l’espai, el recorregut. Manté els passos compassats, sap on va i quan tardarà a arribar. 

Al final del carrer central de la plaça, a la part que no veieu, hi ha el seu destí que, si em permeteu, no desvetllaré. No sigui cas que, dient-vos-ho, trenqués la lleugeresa i canviés el procés d’aprenentatge que s’inicia quan observes certes imatges, algunes persones, moments concrets.

Ja us parlaré de Marsella en un altre moment. Ara, si em permeteu, deixem que la dona lleugera segueixi el seu camí.

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -