DIARI DELS DIES ERMS (9): A GÈNOVA, LES TEVES CARTES
Tot i la monumentalitat de Gènova, els racons de la part més
antiga i deixada m’han captivat molt més que els grans edificis i palaus.
Potser perquè la zona més turística és evident a les revistes i a les
televisions. L’altra Gènova només la veus si la trepitges i hi passes amb calma
i sense por a res.
He comprat una mena de maletí tou de pell en una botiga
incrustada dins d’un mur medieval. És en un espai estret on dos carrerons,
quasi mil·lenaris i envellits, s’abracen per aguantar-se l’un a l’altre. Les
pedres parlen i s’entenen, i tenen sentiment. Al final del carrer, una plaça
oberta i assolellada convida a fer el vermut. Ocupo una taula i escric mentre
penso en què posaré al maletí. De moment, aquestes paraules:
Llegeixo encara les teves cartes, l’eco de la cambra ressona
amb les paraules dites. No hi ha vida sense ritme ni cap somriure que el fermi
el temps. No hi ha amor sense moment ni un mirall que mostri la ferida. Amb les
mans, em colgo a terra. I l’eco és el meu cos, de paper, cremant totes les
promeses.
Bufo i perdo la partida. La llum m’empeny. Moro.
Tanco aquest escrit amb una segona imatge. És un altre
carreró a la part històrica antiga. Hi ha escales que pugen a les cases, rampes
que les baixen, pedres fent equilibris i una Santa ben servida de flors que li
porten els veïns per garantir la seva presència.
Al balcó principal, l’herba
que hi viu ha tret el cap, per saludar en l’instant precís de la foto.
Comentaris