27 de març 2016




No sé el perquè, però el destí sempre em posa portes tancades al meu paisatge. Parlo de portes que em desperten la curiositat, perquè intueixo que rere d’elles hi ha alguna vida especial, de les que em podrien commoure. Qui sap. 

L’escletxa que el temps ha anat fent enmig dels dos porticons de la casa que guaito, vella però no desatesa, em confirma que hi viuen i que ara no hi són. Em sobta la placa amb el número 25 al porticó esquerra, sorprèn que no estigui a la paret, al costat del marc de pedra, on hi ha espai de sobres. Quina incisió més directe en la vida dels qui visquin aquí, quin recordatori més precís. Em pregunto si té un doble sentit. Fa 25 anys que hi viuen? Hi viuen 25 persones aquí? Qui hi viu té només 25 anys? La porta fa 25 anys que no s’obre o només s’obre el dia 25 de cada més?

- No s’ho miri més, només hi viuen a l’estiu. 

Crec entendre això quan m’ho diu una senyora gran que passa per davant de la casa, carregada amb una bossa de verdura en una mà, i un cartró de llet a l’altra. El meu francès està molt rovellat i als pobles he de confiar amb que la gent parli altres idiomes més universals. 

No comprenc massa del que m’explica sobre els qui viuen allí. Capto que són una família de Bèlgica i que passen l’estiu en aquest poble, del juny a l’agost. Li pregunto a la dona, amb més gestos que paraules, si vol que l’ajudi amb la compra fins a casa seva. Accepta.

El trajecte és curt, tot just girar la cantonada que teníem a la vora, hi ha el carrer principal. Ella viu a mig carrer i jo al final, com el Mathieu i la Hélène. Ella ja ho sap. Li deixo la compra a la porta, m’ho agraeix amb desenes de paraules i una rialla dolça, com assentint que jo visqui a la casa i estigui al poble. 

Marxo carrer amunt, ara em toca a mi fer la compra a la botiga de queviures. A la tornada, la senyora és fora escombrant el carrer, ple de fulles seques vençudes pel vent. Em ve al cap “Les feuilles mortes”, el poema de Jacques Prévert musicat per Yves Montand. A l’arribar a casa me l’escolto amb calma. 

Les feuilles mortes se ramassent à la pelle, les souvenirs et les regrets aussi. 

Et le vent du Nord les emporte, dans la nuit froide de l'oubli.

Tu vois, je n'ai pas oublié la chanson que tu me chantais...

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -