DIARI DELS DIES ERMS (5): AMICS I AMATS, MUTS DE MOTS
L’antídot a la tristesa de viure no és viatjar, es conèixer
persones. Ens anem construint amb el toc de les hores – no es pot pensar a més
llarg termini en una vida tan efímera – i estimem l’art d’aprendre si l’entenem,
com estimem l’art de parlar si en sabem. Passant per la vida d’altres éssers,
els mateixos que travessen la teva, comproves que els perills i els límits els
posem de manera individual. La col·lectivitat ens anima a amagar-los, com els
perills, i ens convida a sobreviure, si en sabem o entenem com funciona la
vida.
Aquestes notes, fidels als meus dies o als meus moments, les
prenc escoltant una bona conversa entre un home que passa la seixantena i una
jove de vint i pocs. Són amants, no amats, abandonats a la necessitat personal.
Un, a la manca de la companyia i, pel que sé després, l’altra a la dels diners. L’home
ha marxat indignat i ella ha decidit plorar a la meva espatlla. Tremola tota, s’agafa
a mi i prem el seu cos contra el meu, cercant tendresa, tal vegada germanor o
no sé quines altres emocions.
Es diu Rosella.
El moment dóna pas a la calma, m’explica la seva relació
emocional - en tots els sentits – i el veritable motiu de la seva tragèdia. Ella
estima a un noiet i vol provar de sortir-hi però ell, l’home que li ha pagat
tots els capricis fins ara a canvi de companyia amb drets majors, li demana
exclusivitat.
Entristit per conèixer el cas de la Rosella i el senyor
gran, sense alimentar la meva moral ni donar lliçons de res ni a ningú, la beso
a ella dient-li que marxo. M’apropa els llavis mentre jo cerco la galta, evito
el joc i l’abraço. Segueixo al bell mig del carrer, en el punt on els dos cors
han dit prou.
Marxo allunyant-me d’ella. Passejar sol i en calma, té certes
sorpreses i dilemes.
Les imatges són de la ciutat on ara sóc, a molts quilòmetres de tot, a terres italianes. Quan la pluja mana el paisatge, cal respectar-ho.
Comentaris