Header Ads

DIARI DELS DIES ERMS (13): COL TEMPO SAI, COL TEMPO TUTTO SE NE VA




La pluja em posa davant un paisatge que sovint se’m repeteix: una dona s’allunya amb pas urgent, fugint de les gotes que no la besen, que moren a terra. De sobte al carrer no hi ha ningú més, ella sola desdibuixant-se del meu horitzó mentre l’aigua creix i ajuda a trencar l’esbós mental que intento fer.

En aquesta escena, avui viscuda a Itàlia, arriba a la meva ment una lletra: col tempo sai, col tempo tutto se ne va, non ricordi piu il viso, non ricordi la voce. (amb el temps, saps, amb el temps tot se’n va, no recordes mai el rostre, no recordes la veu). 

Els fruits de la sequera són homes capcots, tristos i avorrits, homes secs, silenciosos i transparents, quasi invisibles. La pluja no, la pluja arriba sorda i mor amb força als turmells de les dones que dansen per les llambordes, corren pels carrers i fugen deixant gotes dolçament malferides. 

Al girar la cantonada del final de la cantonada on sóc jo, les dones amb paraigües s’enduen amb elles el so i l’aroma de la tempesta. Però de nou comença el cicle. A la cantonada oposada a la cantonada on sóc jo, s’hi comença a dibuixar un perfil d’una altra dona amb paraigües... col tempo sai, col tempo tutto se ne va. 

Amb la tecnologia de Blogger.