DIARI DELS DIES ERMS (18): COLORS PLENS DE VIDA I CARRERS SENSE ÀNIMA



El poble més proper al que jo visc aquests dies, és bastant més gran però conserva la fesomia de la calma i l’esperit d’antuvi, diguem que ha evolucionat dignament al créixer. Això, no sempre succeeix. Al seu centre històric hi viu una persona a qui fa anys que no veig, un vell amic que va tornar al seu país, el mateix on sóc ara, després de deixar empremta a la vida de moltes persones, i en la meva. 

Les cases del carrer estan guarnides amb flors i plantes que donen un clima de pau i harmonia molt necessari als nostres dies. Em diuen que a les nits, ningú retira les torretes i jardineres per por a que les robin, que ningú les toca i mai desapareix cap planta. Em meravella aquest respecte que s’ha perdut a tants altres llocs del nostre entorn.

El Patrick treballa com a dissenyador gràfic a l’oficina que s’ha muntat al segon pis de casa, té als pares com a veïns, davant per davant, i es casa amb la seva xicota en pocs mesos tot i que no el noto massa convençut. Creu que fer el pas li suposarà molts canvis que no desitja. Em demana opinió però no m’hi esmerço massa, li dic que el temps farà el seu procés, que faci el que li dicti el seu cor, no els dels altres. 

Dinem junts a casa seva. Una sopa de llegums ben calenteta, carn de vedella a la planxa i de postres, el regal del cel que té nom i es diu Morbier. Cada cop que assaboreixo aquest formatge, em salten les llàgrimes del plaer que em dóna. Maridat amb un bon vi de la zona, la situació no té paraules. 

A la tarda, anem passejant fins la zona més nova del poble que, de fet, ja és més ciutat que poble. Aquí ha arribat l’ordre que porta incorporat la moda i que passa per controlar els colors, dominar les geometries i utilitzar les plantes com a paraigüers enlloc de dotar-les de caliu. Al segon pis de les galeries que visitem, guaitant el moviment de baix, m’adono de la diferència dels carrers. 

Al que jo hi tinc la casa, tothom se saluda i es coneix. En aquest, tots passen desapercebuts i en silenci, no se saluden ni saben res de les altres vides. Aquest és un carrer ple de color però sense ànima. El del poble, és un bon carrer.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS