RECORDO
Recordo, és cert. Recordo les lletres i la boja dispersió de paraules
al mig del carrer on joguinejava d’infant. Recordo la fam per aprendre, nu i
innocent, tots els secrets de les persones que habitaven els carrerons propers.
Recordo, també, el silenci de les cordes de l’estenedor quan
no acollia roba. I l’aroma a buit de l’hort de l’avi en època de sequera, l’emoció
de viure al seu costat i l’oasi intern que sempre em va suposar intentar
entendre als qui no els comprenien.
Sí, recordo. Recordo les veus i els colors, els cants i les
eines amb les que vaig créixer. Em planyo per tenir certa memòria. Si, recordo
que recordar és escoltar el dolor dels dies i la dolçor d’aquells instants
perduts, que mai tornaran si és que mai s’havien quedat.
Un cop vaig ser flor. Un cop vaig ser vent. Ara, visc
ancorat en un camp, en un cim, en un com que no té dignes sortides ni cap esma d’anar a
enlloc.
Comentaris