19 de març 2016



La gespa ha fet una curiosa intrusió a l’entrada de la primera casa que dibuixa el poble on sóc avui. Ha saquejat els esglaons de pedra i ara demana més. Vol entrar dins, habitar els terres i les parets, viure en un sostre, a cobert. 

Si la casa parlés, ja estaria rendida al poder de l’herba. Però la llar, buida i bruta, és com una anciana abandonada que ha perdut la memòria, la noció del temps i l’estima dels seus. 

Segueixo. Enfilo el carrer principal mentre penso que Roma és ja llunyana dels meus peus que ara trepitgen aquest petit poblet verge als meus ulls. Desconec perquè he fet aquí parada, però és clar que el destí tenia previst un bell regal per a mi. 

Els carrers són buits i el sol, que avui ha sortit valent, calenta amb silenci l’ambient. Només, de tant en tant, quan passo per les cruïlles que uneixen les calçades, un cop lleuger d’aire fred em recorda que no som encara a l’estiu. 

Les cases es miren les unes a les altres i un fanal treu el nas tímidament, esperant el vespre per brillar com només ell sap. Al fons, el mar blaveja tranquil fins la línia de l’horitzó on la terra ferma espera la visita de vaixells. Amb la foscor, el mediterrani tanca els ulls i la llàntia sobresurt, cofoia, sabent-se vencedora de la nit. 

M’assec a la vora de les ones que em remullen el front i m’humitegen les sabates a cada arribada. I escric: 

Quan obro les mans, cercant algun sentit que doni forma al gest, el cansament arriba i sóc quelcom útil al món. Quan tanco les mans, sabent el sentit de l’acció, robo un nou somriure al cel i ja no em sento sol.

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -