DIARI DELS DIES ERMS (4): GESPA I FANAL EN UN POBLET VERGE
La gespa ha fet una curiosa intrusió a l’entrada de la
primera casa que dibuixa el poble on sóc avui. Ha saquejat els esglaons de
pedra i ara demana més. Vol entrar dins, habitar els terres i les parets, viure
en un sostre, a cobert.
Si la casa parlés, ja estaria rendida al poder de l’herba.
Però la llar, buida i bruta, és com una anciana abandonada que ha perdut la
memòria, la noció del temps i l’estima dels seus.
Segueixo. Enfilo el carrer principal mentre penso que Roma
és ja llunyana dels meus peus que ara trepitgen aquest petit poblet verge als
meus ulls. Desconec perquè he fet aquí parada, però és clar que el destí tenia
previst un bell regal per a mi.
Els carrers són buits i el sol, que avui ha
sortit valent, calenta amb silenci l’ambient. Només, de tant en tant, quan
passo per les cruïlles que uneixen les calçades, un cop lleuger d’aire fred em
recorda que no som encara a l’estiu.
Les cases es miren les unes a les altres i un fanal treu el
nas tímidament, esperant el vespre per brillar com només ell sap. Al fons, el
mar blaveja tranquil fins la línia de l’horitzó on la terra ferma espera la
visita de vaixells. Amb la foscor, el mediterrani tanca els ulls i la llàntia
sobresurt, cofoia, sabent-se vencedora de la nit.
M’assec a la vora de les ones que em remullen el front i m’humitegen
les sabates a cada arribada. I escric:
Quan obro les mans, cercant algun sentit que doni forma al
gest, el cansament arriba i sóc quelcom útil al món. Quan tanco les mans,
sabent el sentit de l’acció, robo un nou somriure al cel i ja no em sento sol.
Comentaris