Header Ads

DIARI DELS DIES ERMS (16): CICATRIUS DE LA POR EN UN PERFECT DAY



La nit compartida amb el Mathieu i la Hélène, no té final. la conversa iniciada al vespre és plena de complicitats i massa humana per morir en algun moment. Les hores passen volant i sempre guarnides amb els silencis que provoquen certes peces musicals que tenim de fons però passen a ser protagonistes momentàniament. 

Les composicions d’Arvo Pärt, que ells dos no coneixien, fan possible tocar el cel. A mi, fa molts mesos que m’ajuden en situacions poc favorables. A ells, curiós però no rar, també els reconforta i meravella aquesta música. Hem estat hores explicant-nos elements de les nostres vides, mostrant la part que hem volgut, nuant-nos en molts moments. 

La sala central de la meva caseta, acollidora i gran, amb l’escalfor de la llar que mantinc encesa tantes hores, facilita l’exercici d’apropament. Una copa del vi de la zona hi col·labora. 

De cop, arriben les notes de “My heart’s in the Highlands”, la meva peça preferida de Pärt. És just el moment en que conversem sobre les pors i les etapes de la vida. Cito una frase anotada a la meva llibreta, que els commou: las cicatrices de los miedos son fruto de las caricias pérdidas. Matiso que és d’Espinosa i els parlo una mica d’aquest autor. Recordo també que en un dels seus llibres conclou que tothom té dos aniversaris, el dia que neix i el dia que desperta a la vida. 

Comparteixen el raonament d’Espinosa perquè entenen, com jo, que les persones tenim la necessitat d’aprenentatge, a través del dolor i la dolçor, fins arribar al punt en que sabem realment què és la vida. 

L’únic que canvia a les persones, i ens ajuda a créixer, són els viatges i el fet de viure en comunitat. La soledat és bona si està dosificada però suposa un fre al creixement si no l’abandonem i ens socialitzem. 

Les hores passen i la nit ens abandona. Amb la matinada enllestida i el sol llevant-se pels camps del nord, el Mathieu i la Hélène tornen cap a casa seva i jo em quedo sol. Ara sona “Perfect day” del Lou Reed i jo arrodoneixo el moment amb un bon bany calent, guaitant des de la finestra, mentre em remullo, el jardí d’hivern que ara ja té color de primavera. Lou Reed deixa pas a “Absolute beginners” de David Bowie.  

Spotify sempre sap què vull i què necessito.

Amb la tecnologia de Blogger.