TRIST ATZAR DEL VERTIGEN QUE EM DEVORA




Un vertigen m’apropa lentament al buit però em desperto i camino lluny de la fosca nit. Contemplo la terra que creua tots els horitzons llunyans de Roma, els camins que no duen a enlloc, viaranys on els nòmades tenen dubtes de supervivència. La gent fuig desconsolada al meu voltant i jo tinc el desig de contemplar la meva terra originaria. 

L’èxode no permet fer petons a les pàtries que ens creiem nostres perquè els Déus han fugit plens de dolor, deixant-nos desemparats, amb l’angoixa que suposa recordar la nostra evasió. La matança de la intel·ligència ha unit les masses. Sóc, de nou, a la vora del vertigen.

I caic.  

Imatge de l’il·lustrador Jon Carling


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

TRES POEMES ERÒTICS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA