24 de març 2016




Imagino el moment més confortable dels elements que han caigut en l’oblit, i em commoc. A la carretera que uneix dues ciutats de dos països, Grimaldi a Itàlia i Menton a França, hi ha un petit caminet que et desvia a zona boscosa i salvatge. Entres en un paratge que et fa desaparèixer per complet, deixes d’existir com a persona i esdevens una criatura assilvestrada. De cop, apareix davant teu un gran palau de cristall ara abandonat, un espai que al seu dia havia estat hivernacle per a flors delicades i refugi de tants amors fugitius i prohibits. Ara, manté ferma la seva estructura però on hi havia vidre, hi ha forats i aire. 

El temps ha omplert el palau de vegetació, conservant en certa mesura la seva utilitat, deixant que la seva existència sigui menys vergonyosa. No hi ha res més traumàtic als nostres ulls que veure un objecte que no compleix la seva funció. 

Per les branques dels arbres gegantins que han entrat lentament a l’interior del palau, abraçant l’enorme estructura de ferro, com si fossin braços que eviten que caigui, hi corren esquirols a la recerca de menjar. Altres animalets del bosc fan vida pel terra, mig enrajolat i mig descobert, que tantes passes compassades i corredisses improvisades haurà viscut. 

Aquí hi faig camí i repòs. L’entrepà que duia a la bossa em permet descansaar al davant de les restes del palau, sense presses, i escriure: 

Creix infinita la distància entre el dolor, la ferida i la memòria. L’oblit omple de bellesa els espais. Tot allò que es trenca valia la pena: un nom, una rancúnia, una carícia, la tendresa.

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -