LLADELLES MUSICALS

Tot escoltant IcatFm m'he aturat a pensar: qui són aquestes lladelles que ens xuclen la sang en nom d'una organització que anomenen Societat d'Autors i que es dedica a exigir diners a qualsevol esser que es mogui i en nom d'uns cantants i autors que mai han defensat. Un servidor ha hagut de pagar al seu dia per composar cançons que tocava un grup que, tot i no arribar a ser famós, va aparèixer per TV3 i va sonar a moltes ràdios. Mai vaig veure un duro com a autor però volien que en pagues més a les següents quotes. També recordo quan venia a la ràdio el típic inspector d'aquesta secta de lladelles i preguntava què posàvem de música. Sempre li responia que eren cd's comprats a Llatinoamerica que aquí no tenien afectació a nivell de drets i que les musiques utilitzades com a sintonies eren de cd's portats de casa meva i no propietat de la ràdio. Jajaja, com em divertia fotent-los el pel i com em diverteixo ara baixant música i pel•lícules a dojo tot pensant en ells. De música i cinema en tinc tant que hauré de parar una temporada per escoltar tot el que tinc pendent. Mentre ho escolto pensaré en la junta directiva de les lladelles musicals que cobren a escoles, perruqueries, clubs de futbol i ajuntaments.
La presideix el "Oso Teddy", un music mediocre que va col•laborar a Jesucristo Superstar abans de crucificar a la resta del món. Pel mig, volant com un papallona, un xicot que va fer-se famós per una sola cançó amb una lletra tan trista com ell i que ara va als concerts on li llencen ous i pedres. És l'enfant terrible de litres i litres d'alcohol que ens recorren per les venes (els litres que ens hem de fotre per no escoltar-lo).
La junta la formen una col•lecció infame d'altres velles glories de la cançó, musica vinguts a menys, cantants que mai han estat res o ben poc i personatges que han venut pocs discos i a sobre tres de cada quatre vendes les han fet en format cassette i a les benzineres on hi havia ofertes de música que, o es podria als magatzems o es destruïa per aprofitar el plàstic de les caràtules i la carcassa. Parlo de "la gavina voladora", el germà de Nacho i frau de l'opera, el Teo i la Sole, la Rosa "el perro hace guau" , un canari que té nom de lladre i altres cantants que, amb més sort, es van forrar al seu dia però encara no se'n han adonat que ja estan caducats, passats de moda. La Societat que ens sagna a tots és el club dels morts vivents però com a mínim quan toquen el seu himne, la marxa fúnebre, tenen la sort que l'ha arranjat aquell compositor de mala mort que és clavat a Aznar però amb melenes i amb el "xim pum" de fons queda menys mortuòria.