PERIODISME A DEBAT: NEGRE FUTUR
Aprofitant que aquest mati el Col·legi de Periodistes a
Tarragona organitza la jornada “Periodisme en crisi: nous reptes i noves
oportunitats professionals” al campus de la URV, i que no puc assistir-hi per
motius professionals, vull fer diverses aportacions com a professional que ha
tingut la sort de tocar de ben a prop i a fons tots els camps de la comunicació:
ràdio, televisió, premsa gratuïta, corresponsalia provincial d’un mitjà
estatal, gabinets de premsa i xarxes socials aplicades a la comunicació.
No aportaré pas cap solució al problema perquè el
plantejament, vist allò que estem veient traduït en la precarietat del sector,
no és més que clar i es diu “pa per avui i fam per demà”. Però, un cop més, m’arrisco.
Tenint en compte que les televisions autonòmiques estant
fent rebaixes i que aquestes inclouen foragitar a part dels qui havien estat
endollats, i alguns amb contractes amb nòmines insultants, els darrers anys. I
que on abans una notícia la feien dues persones ara la fa una de sola que grava
les imatges i aguanta el micròfon mentre fa les preguntes que cap CAP superior
li ha encarregat o plantejat.
Partint de la base que a les grans cadenes de ràdio no
els interessa saber què passa a les províncies i alimenten de personal i
pressupost únicament les seves centrals a les capitals per convertir la ràdio
de proximitat en autèntics repetidors d’allò que es cou i passa a Madrid o
Barcelona.
Tenint clar que a les redaccions dels grans diaris només
els interessem quan hi ha desgràcies com ara accidents de circulació amb un
mínim de tres morts, incendis que arrasen centenars d’hectàrees o casos de suïcidis
o violència de gènere.
Sabent, i tots ho sabem, que la majoria de gratuïts es
fan a base de “copiar-enganxar” notes de premsa i comunitats que ja venen més o
menys fets i ajuden a “omplir” l’espai en blanc on no es citen les fonts reals
de qui ha redactat les notícies que es signen com a pròpies.
Comprovant que gran part del gabinets de premsa oficials
s’han convertit en el cau on hivernen professionals que podien estar formant
als nouvinguts a aquest ofici i que altres gabinets tenen un problema d’espai
per encabir a tot el personal que fa la mateixa feina que feien abans la meitat
de les persones i amb millors resultats.
Observant que alguns mitjans, ja fracassats i que han
posat al carrer a tot l’equip, es mantenen amb l’art de l’intrusisme amb
persones que, més que informar, converteixen les xerrades de sobretaula de nit
en tertúlies públiques que malmeten aquest, encara ara, digne ofici.
Vist tot això, costa fer una diagnosi real. Perquè
aquesta diagnosi existeix però és dura i ningú la voldrà escoltar. Però m’arrisco
de nou.
La cosa està fotuda, molt fotuda. Aquesta professió va
cap al pou negre perquè sempre ha estat ofici de capelletes i individualismes. La
companyonia existeix tot fent cafès mentre s’espera a que comenci una roda de
premsa però es perd quan arriba a la seva taula de la redacció. La solidaritat es demostra quan arriba la
notícia d’acomiadaments d’altres companys i la unió mai fa la força perquè no
hi ha nexe ni unió entre el lloc on es treballa i aquell que s’ocuparà acabat
el cicle del periodista que, avui en dia, aguanta ben poc al seu lloc de feina.
Les solucions? Les de sempre! Recordeu, companys amb una
certa edat com un servidor, què passava quan ens plantejàvem deixar plantats
als polítics que ens convocaven i arribaven a misses dites?
Doncs que sempre hi havia algú que donava pel sac i es
passava la proposta pel folre. I gràcies a aquestes persones mai va haver-hi
una “plantada” en condicions que demostrés que els periodistes anàvem tots a
una i del bracet.
I entre aquesta demostració de desunió i les lamentacions
pels companys que s’acabaven de quedar a l’atur tot va anar a pitjor i com els
empresaris van veure que hi havia conformisme, van optar per actuar amb radicalitat
tenint la paella pel mànec.
I ara, tots al mur de les lamentacions i a patir els
efectes de la crisi que han agreujat encara més, si es podia, la precarietat d’aquesta
feina que hauria de ser més que agradable. On és la sortida? No en tinc ni idea
però intueixo que al fons a l’esquerra.
Per acabar, cinc consideracions que crec importants:
1. No deixeu que exerceixin de comunicadors
aquells que no en tenen ni idea i han permès que es liquidi un equip humà on si
hi havia autèntics professionals. Denuncieu!
2. No permeteu més imposicions per por a
perdre la feina. Marqueu les pautes als vostres empresaris i recordeu-los el
perquè voleu el lloc que ocupeu i el sou que demaneu. Sense por!
3.
Penseu més en global i menys de manera
individual en aquesta professió que et porta a canviar de mitjà cada dos per
tres. Treballeu per garantir el vostre lloc amb dignitat!
4.
No accepteu una feina que no us agradi
encara que sigui fixa per uns anys perquè, sovint, quatre anys en una cadira
marquen la resta de la vida laboral sense seient. Defenseu-vos!
5.
Abandoneu aquest ofici si veieu
complicacions o dificultats en les quatre propostes anteriors. Busqueu-vos a
fons i segur que esteu fets per altres feines. No perjudiqueu el periodisme!
Comentaris