BASCOS, PIXAPINS I TURISTES ESTRANGERS

L'arribada del bon temps ve acompanyada per l'allau de visites que reben els municipis costaners, uns indrets tranquils durant tot l'hivern i que aquestes dies són formiguers humans. La imatge més trista de Salou, amb gran part dels seus comerços tancats i quatre gats passejant pel carrer, dona pas a la d'una invasió internacional i nacional que compra a les botigues multicolors, plenes de tot, i menja als restaurants de la zona. Succeeix igual, a menor escala, a indrets com Cambrils o Vila-seca. És la nit i el dia. Aquesta Setmana Santa ja es noten els efectes de la invasió. Prendre la copa de cada dissabte al teu local preferit és més complicat perquè has de fer cua per entrar-hi, suportar el soroll de desenes de persones parlant al mateix temps i demanar tanda per jugar la teva partideta setmanal de dards poden ser exercicis complicats.
De turistes o visitants n'hi ha de diverses classes. Els estrangers es caracteritzen pel fet de no parlar ni preguntar-te res mentre els nacionals, aquells que tenen als nostres pobles la seva segona residencia, fan un concurs per saber qui crida més alt i qui la diu més grossa. Quan creuen la frontera de la seva ciutat els canvia el xip i es consideren turistes accidentals amb l'avantatge de trepitjar territori nacional. La imatge de l'anunci de l'avia de la favada, existeix realment. Aquesta segona classe de turisme, el de segona residencia, té el seu major exponent en els pixapins. Es caracteritzen per comprar la fruita i la verdura a l'hort del pagès que tenen al costat de l'apartament o el xalet o per l'art que tenen quan surten a buscar espàrrecs el diumenge tot practicant un exercici rural que els satisfà com a part integrant de la selva metropolitana. Sort que, de collir espàrrecs, no en saben. Els tenen al seu costat però no els veuen. Si et poses a trenta metres d'ells i fas la mateixa ruta, et falten mans per agafar-los. Aquestes són algunes de les fotos mentals que ja he fet aquests dies de Setmana Santa tot esperant omplir el rodet quan arribi l'estiu. De moment la principal imatge la vaig veure aquest divendres al Metro de Barcelona. Va ser cruel. A l'estació de Montbau van pujar dues noies basques que, contentes de ser a la capital i amb l'ajuda dels corresponents mapes, van parlar en euskera tota l'estona. Eren basques autentiques però el destí els va jugar una mala passada perquè van haver de baixar a l'estació d'Espanya i això els fer canviar la cara. "No nos salvamos ni en Cataluña" devien pensar aquestes dues dones mentre, resignades, caminaven cap a Espanya al mig de Catalunya tot parlant euskera.

Comentaris

Anònim ha dit…
Els pixapins son bona gent pero especialets, rarillus. Van de llestos pero no ho saben tot.
Els bascos em cauen be, molt be.

Guillem
Anònim ha dit…
Aquest comentari que escric ara no te res a veure amb el post que has escrit Óscar...
Fa temps que no passo pel teu blog i l'ultim post que vaig llegir va ser el que parles de Carlos Chaouen,el vaig llegir de passada i no vaig escoltar ni la cançó que hi vas penjar...Pero ultimament que he tingut temps de vacances he aprofitat per llegir tot el que tenia pendent en el teu blog...
Gràcies per incluir en la meva vida musical a aquest noi...M'encanta la seva música i sobretot les seves lletres...
Ja tenim alguna més en comú!!

Merci!

Jèssica
Oscar Ramírez ha dit…
Guillem, sempre hi ha bona gent a tot arreu. Això va a missa!

Jèssica, moltes gràcies per la teva sinceritat i per compartir els meus gustos. Un petó molt fort!
Mon ha dit…
Ei Oscar tinc una feinada a llegir posts enderrerits de tota la gent..però torno a la normalitat des de avui...salut company
Per cert uns tenen la fama però altres carden la llana...per que conec alres tribus peninsulars que deu n'hi do...jajajja
bajoqueta ha dit…
Cadascú tenim les nostres cosetes i segur que si natros sortim fora també en fem alguna.
Els pixapins un món a banda, però jo en tinc un a casa i al fons són bona gent, només és qüestió d'intentar treure'ls del seu hàbitat natural i després veuen les coses diferent.
Waipu Carolina ha dit…
jaaaaaa, muy bueno Óscar! esa es la realidad!

Un beso
Oscar Ramírez ha dit…
Mon, inspira... respira... inspira.. respira.
Mira-ho tot amb cura i no t'empatxis de blocs, jejeeje.

Bajoqueta, molt bona, jajajajaa. Això de treure'ls del seu habitat natural està molt bé però en molts casos no s'hi saben desenvolupar.

Carolina, un beso!
Gràcies a tots/totes.
Jobove - Reus ha dit…
son com una mica el papa noels de nadal però a l'estiu

salut company
Anònim ha dit…
Sr Ramírez, dongui vostè gràcies a aquests energúmens que visiten el seu hàbitat natural, perquè... Realment creu vostè que el local on tranquilament fa una canyeta i la partideta de dards setmanal pot sobreviure d'aixo? No és bo criticar a qui et posa el plat a taula, , o, potser només podrà menjar espàrrecs...
Oscar Ramírez ha dit…
Anònim, jo ni visco del turisme ni jugo als dards una partida setmanal o diària. A mi, en particular, no m'alimenta el turisme català, espanyol o de fora. I menjo molts i molts espàrrecs... i també marisc o amanides. Salut!

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS