Archive for d’octubre 2008

UN REGAL, UN SILENCI.


Fem una pausa. Deixem a banda la crisi que ja ens surt per les orelles de tant de parlar-ne i aturem-nos un moment en el silenci. Avui, tot just quan arribava a casa, he vist que el cel tenia una tonalitat especial i que la platja era plena de gavines reposant sobre la sorra i acabant de menjar-se les restes de peix que els pescadors han llençat tot just quan arribaven a la Llotja i acabaven de destriar les captures del dia.
Eren quarts de sis i d'ençà que van canviar l'hora es fa fosc molt més aviat. M'ha semblat que la bellesa del paisatge es mereixia ser immortalitzada i compartida amb tots vosaltres, com un regal. He anat un moment a casa per agafar la càmera de fotos. He tornat a la platja. El resultat és el que veieu, aquestes dues imatges i un centenar més que em guardo per quan necessiti pau i silenci. Heu vist quins colors té el cel? Us heu fixat la lluita de les gavines a pocs metres del mar nerviós d'aquesta jornada?

Cambrils té això, la màgia d'uns paisatges que s'apareixen per minuts i tornen a marxar desdibuixant-se amb mandra, una posta de sol càlida en color i freda en temperatura, el so del mar i el silenci del cel que enfosqueix amb bellesa. Hem de fer-ho més sovint això. Hem d'acostumar a la nostra ment a instants de calma, buscar la descompressió del dia.
Veieu com encara és possible fer un post i no parlar de crisis ni de política?

EL BANC


Els protagonistes d'aquest post podrien ser els de la foto o qualsevol grup de persones grans que dediquen part del dia a compartir conversa asseguts en un banc de qualsevol plaça. Maten el temps i així, de pas, no gasten els diners de la seva macropensió comprant-se coses inútils a les botigues o prenent copes en un bar. El banc és la seva segona casa i estic convençut que sovint parlen de les possibilitats que tindria aquest element del mobiliari urbà si disposes de més luxes com ara una televisió, una taula de treball o un reposapeus. Això els faria més fàcil la jornada però saben que ara no pot ser, no toca, la crisi impedeix aquests luxes.

El banc on parlen és a la típica plaça on hi ha diversos comerços. Aquests dies un dels temes de conversa és l'economia i els seus efectes a la plaça. Veuen que hi ha persianes baixades i amb un retol que anuncia que el local es lloga. Fins fa poc aquests locals eren oberts però això era abans de la crisi. Ha tancat l'oficina immobiliària, la de la constructora, la fruiteria i la botigueta de queviures de tota la vida. Per sort observen el moviment que es produeix a la sucursal bancaria que és una de les que ha rebut una injecció econòmica del govern. Els avis pensen que ells, malgrat la por a les xeringues, també acceptarien aquesta injecció que ara, ves per on, no toca perquè ells no són productius, són ciutadans de tercera.

La plaça l'acaben d'omplir el locutori telefònic dels marroquins, el magatzem dels xinesos i la carnisseria dels pakistanesos. Aquests no reben els efectes de la crisi perquè les seves comunitats són nombroses i sempre tenen clients. Tampoc ho passa malament el super de marca de la cantonada i un petit local on s'arreglen sabates que fa poc era a punt de tancar i ara ha hagut de col·locar la maquineta del "su turno". Els dies passen lents en aquests bancs plens de gent gran que ara, des de fa pocs mesos, comparteixen conversa amb els altres bancs de plaça que ocupen persones de quaranta i cinquanta anys. Són els qui han ajudat a fer més nombrosa les delegacions de l'empresa més gran de l'estat, les oficines de l'atur. Així és un dia qualsevol en un banc qualsevol d'una plaça qualsevol d'una ciutat qualsevol.

SEGUR QUE NO ESTEM SEGURS

FOTO: REVISTA CAMBRILS
Ara hem sabut que els veïns del Moli de la Torre, una de les urbanitzacions de Cambrils més conegudes, van aconseguir, ara fa quinze dies, que un empresari que viu en aquesta zona patis un segrest exprés per part de dos desconeguts. Els fets van tenir lloc el passat dia 11 quan aquest empresari va arribar al pàrquing privat de casa seva acompanyat de la seva filla, menor d'edat. Un individu estrany i vestit de negre es va apropar al vehicle i li va dir que l'havia de dur a la seva empresa perquè tenia un problema. L'empresari va olorar la trampa i va respondre que no es mouria d'allí. L'home de negre va sortir corrent i un matrimoni que passejava per la zona va veure tota l'escena: l'entrada del cotxe al pàrquing, l'home que seguia al cotxe i la fugida del mateix. Aquest matrimoni ja havia vist coses estranyes abans. Davant de l'aparcament, a l'altra costat de carrer, una moto amb la matricula tapada amb una bossa i el conductor, també vestit de negre, amb un passamuntanyes sota el casc. Els dos estranys van fugir dalt de la moto però abans van mantenir una conversa telefònica. Uns diuen que eren italians, altres albanesos. Acabada aquesta estona de desconcert i de tensió, que es va prolongar com a mitja hora, els veïns van trucar a la Policia Local.
El cas és que la decisió de l'empresari de mantenir-se tancat al vehicle va ser la millor i que la presencia dels veïns va ajudar a incrementar els nervis entre els presumptes atracadors.
Tot això ens ha de fer reflexionar pensant en el concepte de solidaritat i ajuda. Molta gent, en la pell del matrimoni que veu el que van veure, hagués marxat a tancar-se a casa però ells no ho van fer. Aquest fet és lloable.
També hem de pensar en aquest sentiment d'inseguretat que els polítics neguen malgrat el pateixin molts ciutadans. L'any passat es parlava de l'onada de robatoris a certes parts de Cambrils i especialment a les urbanitzacions. Els responsables polítics van amagar, com es diu vulgarment, la merda sota la catifa. Dit d'una altra manera, van negar les evidencies (no hi ha més cec que el qui no vol veure-hi).
Recordo la presencia policial al Moli de la Torre i a Vilafortuny. Havíem passat de no tenir-ne a tenir-ne massa. Semblava que aquests dos barris acollissin una reunió del G8 o la cimera de països iberoamericans. Va ser flor d'uns dies.Els veïns del Moli es van manifestar per a reclamar més seguretat i l'Ajuntament de Cambrils els va demostrar la seva ajuda multant-los amb 200 euros per col·locar una pancarta reivindicativa, la de la foto, entre dos fanals a l'entrada del barri. Més tard, per la pressió veïnal i la vergonya aliena que encara tenien els qui governen aquest poble-ciutat, van treure la multa però això no els va salvar de les critiques. Ara tot torna a ser com abans. Poca presencia policial, la mateixa sensació d'inseguretat i, de tant en tant, un atracament, robatori o intent de segrest. No parlo per parlar, a l'enllaç del cas del Moli de la Torre, hi sumo aquest altre publicat avui mateix.
És el peix que es mossega la cua, el cicle que comença en disbauxa i acaba en disbauxa, el cúmul de despropòsits. Protegir el teu veí dels perills no té preu, fer la vista grossa i vendre fum no té paraules.

SENTIT I SENSIBILITAT


El moviment es demostra caminant. He escoltat aquesta frase, en castellà, centenars de vegades. Ara ve al cas, per il·lustrar aquest post on vull recordar que hi ha crisi i que, més que mai, cal que l'administració estigui al costat del ciutadà. La sensibilitat dels polítics es demostra, per exemple, alleugerint la carrega fiscal dels habitants del municipi que gestionen (alguns es pensen que governen) quan s'acaba l'any i cal revisar els impostos i taxes pel següent exercici. Aquí es distingeixen dues classes de gestors, els bons i els pèssims. Els bons són aquells pocs que poden ser capaços de mirar-se els números de dalt a baix per aconseguir congelar els impostos o rebaixar-los buscant formules per equilibrar la balança i evitar deixar d'ingressar aquella part de diners que han decidit no cobrar al poble.
Els pèssims, aquests van en augment i ja eren masses, són tots aquells que augmenten els impostos al nivell de l'IPC tot explicant, sense arguments reals i creïbles, que no hi ha més remei i que malgrat l'augment, la seva ciutat (se la fan seva), segueix sent de les que menys apuja les taxes. Evidentment, això no s'ho creu ningú i menys el qui preconitza aquesta gran mentida.
Aquests governants que no saben gestionar prefereixen tirar endavant obres faraòniques que podrien aturar-se per a destinar els diners a altres causes. També són aquells que a principi de mandat es van pujar el sou de manera vergonyosa i ara culpen altres organismes per no haver marcat un sou concret per ajuntament, depenent dels habitants del municipi, deixant la decisió de la nòmina en mans de l'equip de govern. Posats en un sac o a l'altre, no és mala idea que mirem què pensen fer alguns dels principals ajuntaments del nostre entorn. Aplaudim al de Reus perquè ha decidit congelar els principals impostos com l'IBI tot i que augmentarà la majoria de taxes un 4,2 per cent. Salou, Cambrils i Tarragona incrementaran els seus impostos més del quatre per cent amb l'agreujant que a Tarragona han decidit fer pagar un 27 per cent més als ciutadans que els prengui el cotxe la grua. S'ha de tenir cara i molt dura per intentar engreixar les arques d'aquesta manera que ens recorda el moment en que l'Ajuntament de Cambrils va preveure als pressupostos d'enguany que la partida d'ingressos corresponent a multes i sancions es triplicaria aquest 2008. Cambrils va passar a ser la ciutat de la multa i Tarragona serà la ciutat de la grua. Per cert, sabíeu que un ciutadà reusenc paga cada any 45 euros per la taxa d'escombraries mentre un tarragoní en paga 62 i, atenció, un salouenc o un cambrilenc han de pagar-ne 150? Vergonyós!
A aquests ajuntaments els recomano la pel·lícula Sentit i Sensibilitat. Sentit comú perquè no en tenen i sensibilitat perquè no la coneixen. Tot passa factura... temps al temps.

AMB LES IMATGES N'HI HA PROU


Demanar justícia a la Justícia sempre resulta complicat però faré un nou intent, que no sigui dit. Crec que amb les imatges que ja hem vist tots i on es veuen els tres joves que van cremar a una indigent en un caixer de Barcelona l'any 2005, n'hi ha prou per enviar-los anys i anys a la presó. Aquests dies se celebra el judici i es dediquen a llençar-se les culpes els uns als altres. N'hi ha un que encara és menor d'edat i acusa als altres dos mentre aquests l'acusen a ell. El cas és que els tres són uns assassins en potencia que han tingut la cara dura de dir al jurat que es pensaven que al bidó de benzina que li van abocar a sobre a la víctima abans de cremar-la viva, hi havia aigua. Entre el moment que els va passar pel cap cometre el crim i fins que el van cometre, van tenir temps suficient per a rectificar i per tant no es pot argumentar cap bogeria transitòria ni cap moment puntual de confusió fruit de res. Els plors i les excuses, ara no valen. El que han de fer és tancar-los a la garjola, si pot ser uns quants segles, i deixar-los allí fins que es morin. Hi ha casos on no es pot parlar de reinserció. En un 99 per cent dels casos està demostrat que el violador torna a violar, l'assassí torna a matar, el lladre torna a robar...
De pas que també tanquin a la presó a la filla de la víctima, una persona que va permetre que la seva mare fes vida als carrers (algú dirà que la víctima no volia tornar a casa) i que ara ha tingut la barra de presentar-se com a acusació particular per treure els diners que pugui.

D'aquí uns dies, quan es faci publica la sentencia, la indignació ens tornarà a envair. Estic convençut que no es farà justícia, que rebran una condemna d'aquelles que els permetrà sortir al carrer d'aquí a pocs anys i més quan hem sabut que es demanen 28 anys de presó pels dos majors d'edat, 14 per cap. El cicle es repetirà. M'indignaré, us ho comunicaré amb un altre post i vosaltres hi direu la vostra. I així, enllestida una injustícia més, esperarem al pròxim judici amb un acusat que no es mereix ni respirar i una sentencia que ens serà curta i estranya, injusta i encara més indignant.

SI US PLAU, CONTENCIÓ VERBAL


L'alcalde d'Ascó s'ha begut l'enteniment del tot. Enmig del debat generat per la manca d'informació que tenen els polítics i els ciutadans per part dels responsables de les nuclears de les nostres comarques, aquest senyor, Rafael Vidal va i diu que no descarta la candidatura del municipi per acollir el futur magatzem temporal centralitzat de residus nuclears que, dit clar i català, vol dir cementiri nuclear. És just el que ens faltava, que els del nostre territori estiguin al costat contrari i diguin aquestes bajanades que només poden respondre a interessos econòmics quan un es pensa que els diners ho arreglen tot.Sr. Alcalde d'Ascó: Aquí, al camp de Tarragona i Terres de l'Ebre, de merda ja en tenim prou. Nuclears, químiques, elèctriques, cicles combinats, molinets de vent, dipòsits de gas soterrats....

Aquí, a les comarques tarragonines, la gent vol viure en pau, sense ensurts i tot respirant aire net, sense la por que suposa tenir una instal·lació que ningú més vol com ara un cementiri nuclear. Quan se'l rifa tota Espanya, a excepció de quatre polítics eixelebrats, per alguna cosa deu ser. Si vostè vol el cementiri, posi'l sota els fonaments de casa seva però deixi a les altres persones en pau. Ja ha fet consulta popular sobre el tema? La pensa fer? Sap que si posa el cementiri li costarà l'alcaldia? Ho sap tot això?

Els polítics es deuen, no ho oblidi mai, a les persones que els han votat i que, quan vulguin, els tornen a fer fora del seient municipal. Si volia que el convidessin a La Noria com l'alcalde més polèmic del moment, va pel bon camí. En cas contrari, rectifiqui que encara hi és a temps.

Aquest post s'acompanya d'una nova aportació del Bernat de Villegas, il·lustre col·laborador d'aquest blog i especialista en transformar paisatges de les nostres comarques. A l'esquerre, una imatge del poble d'Ascó i la central i la mateixa imatge sense la nuclear. A la dreta, el mateix contrast però amb la nuclear de Vandellòs.

PIM, PAM, PUM


Caiga Quien Caiga ha estat sempre un bon espai televisiu. Comprometre als polítics s'ha convertit en un objectiu gens fàcil que, per sort, cada cop és més habitual. Aquest passat divendres, en aquest programa que ara es pot veure a La Sexta, un dels reporters va formular una de les millors preguntes que he escoltat els darrers anys. Li va fer al president del govern, pocs dies després de l'anunci europeu d'injectar diners als bancs que, lluny de debilitar-se amb aquesta crisi, es faran més forts que mai. Ras i curt. Una pregunta ideal amb un doble objectiu: o hi ha resposta o hi ha silenci. La pregunta del reporter del CQC a ZP va ser aquesta:

¿Porque es más fácil salvar al capitalismo que luchar contra la pobreza?

La resposta va ser el silenci del president espanyol. Una mostra més del personatge que ens desgoverna cada dia, del detall de la persona que va amagar la crisi en plenes eleccions i que ha hagut d'admetre aquest mot, crisi, per trons. Ara que el tornin a votar! Més ben dit, que el botin!

FERNANDO SAVATER: ARA SI T'ESTIMES CATALUNYA?


La sorpresa gens agradable ja és coneguda per tots. Una editorial catalana, fundada a Barcelona el 1949, ha premiat amb 601.000 euros a Fernando Savater, filòsof i escriptor espanyol i conegut per la seva fòbia a Catalunya. Aquest personatge és l'autor d'algunes de les pitjors frases que desprestigien aquest país. Una vegada va dir: "El nacionalismo en general es imbecilizador, aunque los hay leves y graves, los del forofo del alirón y el que se pone el cuchillo en la boca para matar. Hay gente sin conocimientos históricos, el nacionalismo atonta y algunos son virulentos. Afortunadamente en Cataluña la situación es diferente a la del País Vascó, aunque esa minoria es una alarma que nós dice que algo hay que hacer. El nacionalismo es una inflamación de la nación igual que la apendicitis es una inflamación del apéndice."

Fernando Sabater també és conegut per ser el principal impulsor del Manifiesto por la lengua común que va rebre el suport d'altres personatges que es fan anomenar, com ell, intel·lectuals. El document, com ja sabeu, intenta desprestigiar el català i portar als altars el castellà com a única llengua oficial i vàlida a tot l'Estat Espanyol.

Amb un perfil així, s'entén que aquest individu ha de rebutjar tot allò que ve de Catalunya com sempre ha fet i que Catalunya li ha de negar favors, somriures i suports. El gerro d'aigua freda ens va arribar ahir tot just en el moment en que es va saber que Fernando Savater era el guanyador del Premi Planeta que entrega aquesta editorial catalana i que està dotat amb 601.000 euros. Savater es va desplaçar a la capital catalana però no pas per pronunciar un discurs polític a favor de Ciutadans o per reivindicar les idees del Manifiesto. Va venir a Barcelona a sopar de gorra i emportar-se el premi de l'editorial catalana. Ara si que se sent català, oi? Quan es parla de diners el llenguatge és universal, no hi ha banderes ni nacions. Fernando, ara si que estimes Catalunya? Ai, Fernando, Fernando... en quin planeta vius?

6.800 I PUJANT


El caos s'apodera dels jutjats de Tarragona on els secretaris judicials han fet public el seu malestar i han denunciat la situació laboral que han d'afrontar a diari. Actualment hi ha 6.800 sentencies en tramit, pendents del judici corresponent o de la seva execució. La trentena de treballadors afectats veuen com any rere any augmenta el nombre de casos que s'hauran de resoldre i se'n resolen molts menys dels que entren. Dit d'una altra manera, cada any hi ha més papers pendents, més caos.

Si les sentencies no estan executades la gent que ha d'entrar a presó no hi entra quan toca, els qui han de cobrar una assegurança no la cobren i els advocats tarden mesos a cobrar els seus serveis. La situació és tan difícil que els afectats, els secretaris judicials, han arribat a afirmar que a Tarragona podria passar el mateix que va passar als jutjats de Sevilla amb el cas de la Mari Luz.

El proper dimarts el col·lectiu de treballadors dels jutjats de Tarragona faran jornada de vaga. No sé si els servirà de massa però en tot cas la protesta farà arribar la realitat d'aquestes persones a gran part de la societat i també als polítics. Solucionar el problema no és complicat però requereix un esforç econòmic del govern que hauria d'incrementar la plantilla dels jutjats i algunes de les dependències judicials per començar a reduir tota la documentació acumulada. Ara igual ens diuen que no tenen els diners però ja els recordarem que, pel que ells volen, si que n'hi ha. Un jutjat no és com un banc, és molt més important a nivell social. Esperem que els de Madrid ho entenguin.

ELS RICS JA PODEN DORMIR TRANQUILS


Després de dies d'incertesa, els rics ja poden respirar tranquils. L'IBEX 35 ha aconseguit avui la pujada més gran de la seva història, un 10,65 per cent. La resta de borses europees també han incrementat el seu valor i els rics europeus també tornen a somriure. Hem de donar les gràcies al G7, el grup dels més poderosos, i als responsables polítics dels 15 països de l'euro que aquest cap de setmana s'han reunit amb caràcter d'urgència per posar fre a la situació. La solució ha estat la que ja sabíem tots, injectar diners i més diners a les entitats financeres, els bancs que al final d'any sempre presenten balanços amb guanys escandalosos i que ara encara seran més rics. El govern espanyol avalarà amb 100.000 milions de pessetes els deutes de la banca espanyola.

Mentre, el Santander ja ha anunciat que ara, en temps de crisi, ajudarà als altres bancs on hi té accions i en alguns casos els comprarà. L'executiu espanyol s'ha sumat al carro i, com França, Alemanya, Itàlia o el Regne Unit, donarà una empenta als més poderosos. Ho farà amb diners que ara no hi seran per als programes socials, pel finançament autonòmic, per primeres necessitats.

Als menys rics i als més pobres ens queden els disgustos: l'augment de la tarifa del gas, l'increment de l'IPC i la inflació, la cistella de la compra cada cop més cara i les oficines de l'atur cada cop més plenes. Però això són absurditats, queixes de la tropa en un país on mengen bé els banquers i els polítics gràcies a les penúries dels altres. Tranquils que hi haurà més motius per estar indignats. Ara que els ajuntaments aproven les ordenances pel proper any sabrem realment quins són sensibles amb els ciutadans congelant els impostos i quins tenen la barra d'incrementar-los com l'IPC per afrontar la despesa que suposen els seus sous vergonyosos i malaguanyats. La crisi té això, que cada dia quan et lleves comença un nou món, una nova vida.

GRÀCIES DE TOT COR


M'he quedat gratament sorprès. No esperava guanyar i ha estat així. Aquest diumenge s'ha fet públic el resultat dels Premis Cat, els premis populars de la catosfera. Els havien convocat mesos enrere els blocaires Boira, iruNa, XeXu, Carme, Jordi Casanovas, C@t i Vier. Es van crear uns guardons dividits en diferents temàtiques, fins a 13. Hi havia convocats el Premi Cats en les categories de blog Original, Revelació, Sentiment, Compromès, Visual, Imatges, Divertit, Carismàtic, Reflexiu, Literari, de Divulgació, Comunitari i Polític. En total es van proposar 273 blogs i els cinc més votats en cada categoria, en alguns casos han estat tres o sis, van arribar a la fase final on la gent ha tornat a votar. Les dades finals són aquestes.
Aquest blog, el Tot és possible, havia estat votat com a blog original, reflexiu i polític i al final va ser un dels finalistes en la categoria de blogs polítics. Els altres dos blogs que competien per aquest guardó eren el Bloc sense fulls del conegut periodista Saül Gordillo i el Itching Like Grass, del Dessmond.
Al final el resultat en el cas del premi Cats al Blog Polític ha estat el següent: Tot és possible 36 vots, Bloc sense fulls 20 vots i Itching Like Grass 13 vots. Estic molt agraït a tota la gent que ha votat aquest espai i ha fet possible aquest reconeixement que, per diversos motius, té un caire especial per a un servidor. També estic content que la Zel (Ara mateix) hagi guanyat el premi al Blog Compromès on els altres finalistes són coneguts aquí: Té la Mà Maria, Josep Maria Yago, Waipueduca i Tondo Rotondo. Per cert, Té la Mà Maria ha guanyat el premi al Blog Imatges i el Jesús Tibau ha estat el guanyador en l'apartat de Blog Literari.
Per cert, els blogs que més vots han rebut en global són Centpeus (41), Tot és possible (36) i Té la Mà Maria (36). Trobareu la llista de premiats, seccions i vots obtinguts a la web dels premis, en aquest enllaç. Enhorabona als organitzadors i sort en la futura segona edició.

EL REPTE


L'amic Marcel em proposa un repte i ja sabeu que m'encanten els reptes o sigui que l'afronto des d'ara mateix. El cas és respondre quatre preguntes molt interessants que permeten als lectors dels blogs conèixer més a fons als seus autors. Comencem.

1. Agafa el llibre més proper que tinguis, obre la pàgina 18 i transcriu la quarta línia.
"L'Alquimista és el seu ajudant, Monsieur Ascalaphe, especialista en mousses i salses, per a alguns el millor del sector".

Llibre: El bar sota el mar.
Autor: Stefano Benni.
Editorial: Moll.

2.-Explicar l’últim que he vist a la tv:
Va ser ahir a la nit, sobre les 22.00. Vaig veure a Canal 33 el programa En clau de vi, presentat pel Marcel Gorgori. El convidat de la setmana era el cuiner Isma Prados. M'encanta aquest espai i el lema que sempre utilitza en Gorgori: de vins se'n aprèn tastant-ne, però també parlant-ne.

3.- Quins projectes tens entre mans?
Ara espero impacient que d'aquí un mes es presenti el llibre que he acabat d'escriure i del qual ja en vaig parlar fa uns dies aquí al blog. És un llibre que em va encarregar una coneguda editorial, parla d'un capítol històric de la ciutat de Tarragona i l'he fet els darrers sis mesos. Per altra part, d'aquí a deu dies m'arribarà a les meves mans un altre llibre que he anat fent, de manera paral.lela a l'altre, i que és un resum dels articles i posts que he penjat al meu blog d'ençà que el vaig obrir, fa un any i mig. Hi he sumat altres articles que he publicat a alguns mitjans de comunicació aquests darrers anys. Aquest llibre el posaré a la venda a un preu molt econòmic tot i que la intenció principal sempre ha estat fer-lo per al meu plaer personal.
A nivell empresarial, estic enllestint un manual d'identitat corporativa per un partit polític que es presentarà a les eleccions municipals del 2011 en un municipi de la província de Barcelona. Els he fet el logo i ara faig la resta de material. Tinc entre mans un projecte a internet molt i molt interessant ja de cara al 2009 però no us puc comentar gaire cosa més de moment.

4.-Quin material t’agradaria provar?
Ara mateix provaria una bona mariscada a qualsevol racó de Galícia. També espero l'arribada dels bigaros (cargols de mar) que es pesquen amb l'arribada del fred. Em diuen que la propera setmana n'hi haurà.
Em faria il·lusió provar el nou disc de Franco Battiato que estan acabant de gravar i que aviat veurà la llum pública. I posats a provar, voldria devorar tots els llibres que tinc pendents de llegir i totes les pel·lícules que encara no he vist i m'esperen impacients al disc dur del meu PC.Ja està, repte aconseguit.

Ara el passo a tres blocaires més. Trio Ara Mateix (Zel) , Terra de Llibres (Bajoqueta) Connexions (Tondo Rotondo).

APOLOGIA DEL TERROR

Pluges intenses que acabaran en ciclons tropicals, temperatures extremes, la pujada del nivell del mar a cotes impensables, moltes inundacions i l'aparició de gasos amb efecte hivernacle que malmetran la flora i la fauna. Tot això succeirà a les costes de Tarragona d'aquí a uns anys segons els científics d'arreu del món que aquests dies participen al Congrés de Climatologia que acull la Universitat Rovira i Virgili. Home, sempre és d'agrair que ara que estàvem tant tranquils, sense crisi, amb uns sous més que dignes, hipoteques baixes i un IPC irrisori, ens donin aquest ensurt. És l'única forma d'evitar aquesta sensació que felicitat que ens envolta a tots i totes de manera constant i que ens podria provocar la mort d'èxit, una defunció atípica i que aquí arreu d'Espanya, a Tarragona encara més, té moltes possibilitats de liderar el rànquing per sobre els casos de càncer, accidents de circulació o atacs de cor.
Ara era el moment de fer aquest congrés i posar-nos la por al cos. Moltes gràcies a tots els científics que han col·laborat en aquest caòtic i dramàtic informe que de ben segur que tindrà conseqüències entre la nostra població. Seran molts els ciutadans que, aprofitant que el món se'ns acaba, s'endeutaran fins les orelles tot comprant-se una segona residencia que no podran pagar, un cotxe de luxe que els embargarà el banc i cremant les targetes de crèdit comprant productes d'oci enlloc de menjar i altres elements vitals. Passarem a ser normals, persones amb problemes diaris i mals de cap per solucionar-los. No serem com ara, gent feliç i contenta. Que arribi el temporal que després vindrà la calma. D'això se'n diu, senzillament, Apologia del Terror.

Si hem de buscar culpables de la nostra actual situació, aquest moment de felicitat que vivim, busquem-los fora. Aquí us deixo un vídeo de la gent del Vaya Semanita per animar-vos encara més el dia. Jo marxo una estona, vaig a xiular i cantar pels carrers de Cambrils tot fent petons als nens que vagi trobant i abraçant a la gent gran, repartit dosis d'amor per a demostrar que sóc, com la resta d'habitants de les comarques de Tarragona, molt i molt feliç.

A UN EURO EL DINAR

La bogeria del propietari del Bar Morryssom de Barcelona té un rerefons que cal analitzar en aquests moments de crisi. Pedro Sausor, l'amo del local, va decidir ahir dimarts servir el Menú del Dia a un euro. De primer podies triar arròs negre, macarrons o verdures i de segon hi havia cuixes de gall dindi, estofat de vedella, llonganissa amb patates o lluç a la romana. Primer i segon plat més el cafè, les postres i el vi a un sol euro. Sausor diu que ho va fer per ajudar als seus clients a sobreviure amb la crisi però el cert és que dels 125 menús que serveix diàriament va passar als més de 500 servits ahir al migdia. És més, es planteja tot i que no ha dit per quan, fer la mateixa bogeria però aquesta vegada el menú no valdrà 1 euro, costarà només 50 cèntims. Explicada la història, busquem el rerefons o girem la truita, mai millor dit, per comprendre els motius de l'oferta. Aquest bar, com tots els de l'estat, ha notat una davallada en el nombre de clients. Cada dia hi ha més gent que canvia l'hàbit de fer el menú al bar més proper per portar-se la carmanyola de casa i menjar a l'oficina o al lloc de treball sigui quin sigui. Aquest fet pot ser el principal factor de la iniciativa del bar barceloní, cridar l'atenció per fer més clients i premiar als qui encara hi van cada dia. Però, pensem una mica més. L'Estat podria fer quelcom semblant?
Si els carburants professionals fossin més barats i es controlés a fons als qui compren la matèria prima a quatre duros i la tripliquen o quadrupliquen de preu abans de vendre-la al mercat, els preus de la cistella de la compra serien potser més assequibles. Si aquests preus fossin més raonables hi hauria més marge de beneficis per als bars i restaurants i segur que els seus propietaris rebaixarien els preus dels menús simplement per fer més clients que la competència. Ja sé que sembla una història massa rebuscada, que potser demano que sigui real una utopia. El que si tinc clar és que si aquest senyor de Barcelona ha fet l'esforç de posar el menú a un euro perdent molts diners (malgrat ara guanyi alguns clients els primers dies) altres amb més poder podrien fer quelcom semblant per ajudar. Ja em direu què en penseu.Per cert, ahir en aquest bar es van fer 500 euros de caixa (500 menús a 1 euro) però es van consumir 20 quilos de musclos, 20 més d'arròs, 10 de bajoques, 10 d'escamarlans, 10 de macarrons, 20 de vedella, 40 llonganisses , 50 cuixes de gall dindi, 400 cafès, 100 barres de pa i 120 litres de vi.

DOS RAMATS DE RUCS I SOMERES.

Tot fent zàping he descobert un programa que es fa a Antena 3 les nits del dilluns. Es diu "No es programa para viejos" i el presenta la Patrícia Gaztañaga, la mateixa que tenia un diari personal cada tarda a la mateixa cadena. El nom de l'espai que ara presenta és de molt mal gust perquè discrimina però l'espai, pel que fa a la seva originalitat, es mereix un aprovat. Divideixen el plató per la meitat i en cada part hi posen un ramat de joves de totes les edats i tres o quatre persones més adultes. Tots aquests estan drets tot el programa i al centre del plató hi ha vuit convidats més, quatre a cada banda, que són els qui han de centrar el debat. El cas és que cada setmana es toca un tema en concret i que els del mig exposen les seves idees i els dos ramats van escridassant la part contraria quan aquesta parla. De tant en tant, la presentadora agafa el micro i pregunta a alguns dels joves del ramat sobre el tema que els ocupa i és quan descobreixes que si aquesta és la joventut que ens ha de representar, apaga y vámonos.
Ahir dilluns parlaven sobre la immigració, la seva integració i el treball. Un ramat deia que a Espanya els espanyols que no treballen és perquè no volen i la part contraria culpava els immigrants de robar els llocs de treball als espanyols. Si hagués estat convidat al programa m'hauria posat al primer ramat però no és el cas.
En un moment del debat, si es pot dir així, apareix un senyor magrebí que té 48 anys, en porta 40 al nostre país i té l'accent completament andalús. Al plató hi havia la seva filla que fa poc i perquè ha volgut, ho va assegurar per activa i passiva, es posa el hiyab, el mocador que li cobreix el coll i part de la cara. Una de les joves espanyoles presents al plató li va dir que està a Espanya i que per tant s'havia de treure el mocador. I aquí es va generar un debat-baralla entre rucs i someres que concursaven per saber qui cridava més mentre la jove d'origen magribí, també amb un perfecte accent andalús, els deia que no era un problema de religió sinó de gustos i que ella duia el hiyab perquè li agradava. A ella la van posar verda i a son pare no el van deixar explicar la seva visió del món laboral espanyol. L'home volia explicar que ell no havia pres la feina a ningú i que a Espanya hi ha molts dropos però els espanyols del ramat van optar per cridar enlloc d'escoltar, debatre i argumentar. Tot plegat, un espectacle lamentable.

Aquí passem d'obrir les portes a tots els immigrants a culpar-los, un cop són dintre, de tot el què ens passa de dolent. No sóc partidari que cap ajuntament subvencioni cap comunitat religiosa però respecto les que existeixen i amb això la pròpia existència de llocs de culte. No respecto que els immigrants rebin beques i ajudes escolars, assistència medica especial que nosaltres no tenim però si afirmo que, ara per ara i gràcies a molts nouvinguts, moltes feines que ningú vol fer les fan ells per poguer menjar. Hi ha gent que ha de marxar del seu país en contra la seva voluntat mentre altres no es mereixen viure al país on van néixer. Coses de la vida.

DÉU ESTÀ D'OFERTA

L'Església Catòlica no acaba de tocar fons en el seu llindar de la incoherència. El grupuscle o secta més ben organitzat de tota la història, el mateix que predica allò que no creu tot mantenint grans palaus i riqueses, ha decidit fer un pas més en el seu ànim recaptatori destinat a engreixar les panxes dels seus alts directius celestials gràcies a l'esforç dels pobres d'ànima i butxaca. A partir d'aquest dilluns a la Catedral de Ribeirao Preto, a Brasil, els fidels podran pagar les seves almoines amb tarja de crèdit. Diuen que la petició ha arribat directament dels feligresos que, a milers i en ramat, han preguntat si es podia pagar amb la VISA i ells, l'església, en un intent d'alleugerir les inquietuds d'aquestes animes de Déu, han creat la formula que també s'utilitzarà en la celebració de bodes i batejos.
Els responsables de la iniciativa són els mateixos que, pensant en la creació de l'univers i el món, van proposar reduir la població de coloms de la ciutat tot utilitzant micos i falcons per eliminar-los. I pertanyen a la mateixa Església Catòlica que rebutja dràsticament l'us de mètodes anticonceptius i que inverteix cada any 80.000 euros en uns laboratoris que fabriquen la viagra i preservatius. És l'Església moderna que tots volien, la dels disbarats del segle XXI que ha intentat esborrar la de les aberracions de segles passats. Déu està d'oferta i ells no tenen preu, ni nom.

AQUÍ NO PASSA IGUAL

Si us parlo de Jean Charles de Menezes segur que no us sona. Si us pregunto qui és, us vindrà al cap que potser és un futbolista brasiler o portuguès, un escriptor o un metge. A mi m'ha passat igual. En Menezes és aquell jove electricista brasiler que la policia anglesa va matar al metro de Londres tot pensant-se que era un terrorista àrab. Això va succeir el juliol de 2005 i ara, tres anys després, el comissari en cap de Scotland Yard, Ian Blair, ha presentat la seva dimissió per aquest afer i altres de menor importància. Ha aguantat tres anys de pressió i de critiques i al final s'ha rendit i ha decidit plegar. La premsa anglesa l'acusa fins i tot de contractar, amb diners públics, a un assessor que l'ha ajudat a netejar la seva bruta imatge. Blair no té ni la confiança del seu alcalde ni la dels seus companys i, tot que li ha costat, ha acabat marxant. Fa un any va dir als mitjans de comunicació que no dimitiria. La noticia la publicaven diversos diaris. Les seves paraules van servir per incrementar la pressió que exercien sobre ell. Ho publicava el Telegraph. Ara, al final, se'n va. Ho he llegit al Daily Mail. Explico tot això perquè crec i tinc clar que aquí, al nostre país, un cas semblant hagués acabat de manera molt diferent. Aquí, al nostre país, ningú plega encara que tingui totes les pressions i critiques del mon. Aquí, al nostre país, quan un càrrec públic s'equivoca segueix al càrrec, aguanta enganxat a la cadira, supera el temporal i ajuda a seguir tenint un sistema corrupte i ple d'impresentables. Cal una reflexió ben profunda en aquest sentit.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -